Vicenç Pagès, escriptor, crític literari i professor de llengua

Avui fa just un any que l’escriptor, crític literari i professor Vicenç Pagès Jordà va morir sorprenentment per a tothom a causa d’un càncer.

Va néixer a Figueres l’any 1963 i es va llicenciar en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1998. Anys abans, ja va exercir de coordinador de la revista Catalònia Cultura (1986-1988), del suplement literari del Diari de Barcelona (1990-1991) i des dels anys noranta va ser col·laborador habitual d’El Punt Avui, del Presència i de La República. També va escriure a El Periódico de Catalunya, a la revista L’Avenç i a la Revista de Girona.

Pagès va començar a ser considerat en cercles literaris des que va guanyar la Biennal de Barcelona (1989), en l’apartat de literatura. L’any següent va aparèixer el seu primer llibre, un recull de contes titulat Cercles d’infinites combinacions. El 1991 va publicar una obra formada per un miler de citacions, sovint amargues, i tres aproximacions poètiques anomenat Grandeses i misèries dels premis literaris. L’any 1995 va escriure una de les seves obres més ambicioses, El món d’Horaci, una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu, i l’any 2016 en va publicar una nova versió revisada i abreujada. El 1997 va treure a la llum el seu llibre de més èxit, Carta a la reina d’Anglaterra, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. Va continuar publicant gairebé cada any una nova novel·la fins que l’any 2003 va rebre el premi Sant Joan per La felicitat no és completa. Aquest va ser el seu primer premi literari de gran prestigi, i a partir d’aquí es va obrir la veda a nous reconeixements de gran rellevància literària, com el Mercè Rodoreda per El poeta i altres contes (2004), i El Setè Cel de Salt i el premi Joan Crexells de narrativa pel que és probablement la seva obra més apreciada, Els jugadors de whist (2009), ambientada a Figueres i utilitzant referents de la cultura pop. L’any 2012 va publicar, juntament amb el pintor Joan Mateu Bagaria, El llibre de l’any, format per 53 textos que segueixen el curs de l’any, un per cada setmana que té l’any, i en què parla de literatura i del temps i invoca figures ben diverses com ara Truman Capote, Rodoreda i Oscar Wilde. L’any 2013 va ser guardonat amb el premi Sant Jordi de novel·la per Dies de frontera, una novel·la sobre la joventut, que ell mateix descriu com una malaltia benigna que en cada generació triga més a guarir. Kennedyana (2022), la seva darrera obra, va ser a temps de lliurar-la a l’editor Ernest Folch, però no a veure-la publicada, tot i això, l’any 2023, va ser guardonat a títol pòstum amb el premi Crítica Serra d’Or.

Vicenç Pagès també va exercir de mestre de futurs escriptors. Des del 1993 va impartir classes d’expressió escrita i tallers literaris diversos. Del 1997 fins al 2003 va ser professor de llengua i literatura de secundària. En acabat, va fer el salt en estudis superiors i va exercir de professor, primer, d’estètica i, després, de llengua a la Universitat Ramon Llull. A més a més, va ser impulsor, cap d’estudis i professor de l’Aula d’Escriptura de Girona. També, una de les seves obres, concretament Un tramvia anomenat text (1998), ha servit per a molts com a manual d’escriptura.

El 2014, any que es recordava el tricentenari dels fets del 1714, Vicenç Pagès va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura, que atorga la Generalitat de Catalunya, i aquest va ser el seu discurs: “Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra i Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure. Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos, estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens hàgim d’enganyar: encara no ho som, un país normal.”