Llibres

Pere Gorgoll

Novel·lista i poeta

Pere Gorgoll: “En l’existència, tot és provisional i fugaç”

El filòleg, poeta i amant de la música dels Beatles, Pere Gorgoll (Amer, 1962), va guanyar l’últim premi Roc Boronat amb la sorprenent novel·la El dia que el món va fer un pet com un aglà (Amsterdam), el seu debut en narrativa. L’obra, que demana una lectura atenta en molts sentits per assaborir els jocs interns, la ironia i l’acurat estil, critica els abusos i febleses de qualsevol poder, incloses les xarxes socials. Un poder que sempre es vol mantenir en el càrrec i que s’aprofita dels ciutadans anònims.

El protagonista és un jove filòsof innat, Milet d’Arboç, qüestionat pels líders de les quatre potències mundials. L’acusen d’estar a punt d’acabar amb el món per, presumptament, haver induït a una noia a mantenir silenci i a morir de inanició, tot per amor.

Juga amb conceptes filosòfics, en algun cas se’n riu, però fa l’efecte que la filosofia li agrada, oi?
Me’n foto de gairebé tot, fins i tot de mi mateix –de fet, Milet d’Arboç s’assembla molt a mi– i, per descomptat, també me’n foto de la filosofia, tot i que, certament, m’agrada i en llegeixo, però no com un setciències desvagat, sinó simplement com a aficionat, com a ésser més o menys viu que es fa preguntes. Ara bé, hi ha filòsofs tan obsedits a teoritzar sobre la vida que s’obliden precisament de viure, com ara Milet d’Arboç. Mai no m’han agradat les filosofies que ho tenen tot previst i estructurat, perquè no hi ha res previst ni estructurat en l’existència, tot és provisional i fugaç, contingent.
Són conceptes, en molts casos, d’alta volada. Alguns de filòsofs coneguts (Heràclit, Plató, Descartes, Hume, Kant...), però també en deu haver molts collita Milet d’Arboç, és a dir, de Pere Gorgoll...
Per descomptat. Ja he dit que Milet d’Arboç i jo compartim moltes coses, una de les quals és estar una mica tocats de l’ala i preguntar-nos coses que, per més volada que tinguin, no deixen de ser un mur (com el de Facebook) per amagar l’absurditat de l’existència i buscar en la ficció del món virtual una vida encara més absurda. Milet d’Arboç vol ser original en els seus plantejaments filosòfics, i de vegades hi toca, però no sap o no vol viure. De fet, el nom del personatge no és gratuït, el vaig treure de Tales de Milet, el filòsof grec que, segons els experts oficials, va inaugurar la filosofia occidental, o sigui el pas del mite al logos.
Milet d’Arboç és un personatge heroic o ridícul? És un idealista amb bons fonaments però marginat per la societat que no l’entén o és un somiatruites patètic i egocèntric?
Em sembla que ho és tot i res alhora. Ell vol ser un heroi del pensament, un deixeble de tants filòsofs precedents, de qui pren algunes de les seves idees, i esdevenir un referent amb idees pròpies, però s’enfonsa molt sovint en el ridícul més xaró perquè pensa la vida sense tenir en compte la vida. I patolla en un món d’aparences a imatge i semblança de la caverna platònica. De fet, en la novel·la això es fa evident quan de jove, mentre els seus companys cardaven tant com podien, ell es refugiava en la seva absurda Cabana de Recerca del Jo. Em sembla que és un idealista més patètic que egocèntric.
L’estil narratiu és complex en el sentit d’un nivell alt de registre i de concepte...
Sí, per mostrar aquest pensament presumptament elevat de Milet d’Arboç, per ridiculitzar-lo, per esquarterar-lo. Hi ha en la novel·la algun discurs de Milet d’Arboç absolutament delirant en què, més que el que diu en termes filosòfics, es manifesta un personatge a la deriva incapaç de trobar un lloc en el món més enllà de les seves reverberacions mentals.
L’obra és una crítica, per moments nihilista, contra poders com ara les idolatries, l’estat del benestar, les xarxes socials, els estats...
És un intent de mostrar els abusos i febleses de qualsevol poder per tal de perpetuar-se, un poder que no dubta a exercir un control estricte sobre els anomenats ciutadans, un poder que vol decidir com hem de viure i fins i tot sentir. Messianisme, esclavatges diversos, alienació i totalitarisme són en bona part el centre de la narració, això sí, a través del filtre de la ironia, la sàtira, el sarcasme i la caricatura.
A través d’un cert absurd ens vol oferir una certa realitat...
En la novel·la desfilen personatges absurds que no troben el seu lloc en un món absurd i sense sentit –que diria el meu estimat Camus–, i, com que no el troben, s’inventen mons fets a mida per fer-se visibles, tot i que l’única cosa que busquen de debò és substituir un poder per un altre poder, sigui a través de les conspiracions paranoiques de l’anomenada alta política o bé del paradís virtual de les xarxes socials, generadores d’éssers sense llum pròpia que es clonen a si mateixos i que substitueixen la individualitat humana per pulsions totalitàries. De fet, al final de la narració no se sap què és real i què no n’és, enmig d’una tensió irresoluble entre ficcions que pot esclatar en qualsevol moment i provocar que tot plegat faci un pet com un aglà.
També fa un retrat dels espavilats que sempre s’empesquen la via de negoci: quan es fa silenci, extirpen cordes vocals, quan la gent es llança al buit, ensenyen a fer-ho amb estil... La crítica, però, suposo que va més cap als ramats que els fan cas...
És que els seguidors, els adoradors incondicionals de qualsevol ésser humà amb deliris de grandesa, influencers, esportistes, cantants..., són precisament tan curts de gambals que no s’adonen que una de les coses que perden és la seva individualitat, allò que els fa únics i insubstituïbles com a persones, i es converteixen en un col·lectiu de clons al servei d’algú per qui, de fet, no són res, simples algoritmes, bases de dades. D’altra banda, el capitalisme mai no ha considerat les persones més enllà d’objectes al servei de l’acumulació de capital.
També critica l’amor grandiloqüent, allunyat del sexe...
L’amor es manifesta entre persones que tenen un cos, i en aquest cos hi és tot, el món material i el món espiritual. No crec en cap dualisme, ni en el de Plató –món de les aparences versus món de les idees– ni, per descomptat, en el del cristianisme, del qual som hereus, que ens vol vendre que el món en què vivim és només un parèntesi per assolir la vida eterna més enllà de la mort. El plantejament de l’amor que fan Milet d’Arboç i Elisenda d’Avellaneda, més que grandiloqüent, és infantil, bleda, ingenu, naïf, i sobretot sense carn ni orgasmes, i segueix els paràmetres establerts per una presumpta puresa d’emocions absurda. No hi ha res de pur en l’ésser humà, i si hi és, no és humà.
Sense especificar-ho, però es poden interpretar claus independentistes, com diversos 1714, per exemple, la durada d’un vol, el país sense nom, un suïcidi amb una sardana aèria... Joc o reivindicació?
Te n’has adonat? Doncs sí, hi ha moltes referències al país sense nom que potser permeten identificar-lo o intuir-lo, tot i que en cap cas es revela el nom. Hi ha el 1714 que has esmentat, però també es fa referència a l’autopista AP-897, any del presumpte naixement del país sense nom, la tecnologia hologràfica 155.0 –aquest 155, ja saps– i altres. Són, de fet, picades d’ullet al lector, de les quals, però, situades en el context de la narració, se’n pot extreure una reivindicació, tot i que no és ni de bon tros el centre de la novel·la i sempre amb un sarcasme que ho qüestiona tot.
Els noms, en especial Milet d’Arboç i Elisenda d’Avellaneda, tenen ressonàncies medievalistes... Per què?
El de Milet d’Arboç, com a filòsof que és en la ficció, vaig decidir extreure’l de Tales de Milet, per a alguns el primer filòsof occidental... i tenint en compte que Milet d’Arboç podria ser en la novel·la l’últim filòsof, doncs em va semblar adient. La segona part del seu nom, el vegetal D’Arboç, el vaig treure en honor a la seva Cabana de Recerca del Jo, situada en plena natura, on es recloïa de jove. Pel que fa al d’Elisenda d’Avellaneda, senzillament volia un nom amb aires aristocràtics medievalitzants que s’adigués amb el de Milet. Tot plegat amb la intenció de donar un aire presumptuós i, per tant, ridícul que s’adigués amb la voluntat de sàtira del conjunt de la narració.
Pel que llegim a la solapa, sempre ha estat relacionat amb la llengua, amb la poesia i amb la matemàtica de la música. Què l’ha fet tirar endavant una novel·la i presentar-la a un premi?
Doncs mira, em sembla que necessitava una bona dosi de prosa regeneradora per esbargir-me de tanta reflexió poètica de vegades massa capficada i etèria, necessitava escriure de coses concretes, de fets, d’accions, per esbojarrades que fossin, i no recloure’m en una mena caverna platònica. Tot i que també t’he de dir que no he deixat d’escriure poesia i, de fet, l’any que ve per Sant Jordi em publicaran un llibre de poemes, Zona zero, que va guanyar un premi que incloïa la publicació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Guillem Gisbert
El cantant de Manel publica ‘Balla la masurca!’

“Tinc clar que, sense la música, ara seria professor d’institut”

barcelona
Televisió

‘Eufòria 3’: les setze veus que es faran sentir

Barcelona
Crítica

Com representar l’abús sexual?

Cinema /

Nicolas Cage, de celebritat viral a home més odiat en el film ‘Dream scenario’

barcelona
Aventures. Apple TV+

Torna l’adorable bandoler Dick Turpin

comèdia dramàtica

‘American fiction’, un Oscar a la pantalla petita

cinema / Drama

Emoció i caos al voltant d’una nena de 7 anys

cinema / comèdia

Ethan Coen dirigeix en solitari una comèdia boja

drama polític. hbo max

Kate Winslet mana a ‘El régimen’