Un passat present com a tatuatge

Necessito parlar de proximitat, que, al final, és el més important. No ho faré del que sabem sinó d’aquesta part amagada que es desviu per planificar i ordenar els seus pensaments. Un dia a dia compartit al llarg de gairebé vint anys just ara quan la veu de l’Antoni Vila Casas ha fet la seva immersió en el silenci. I m’arrapo a les paraules de Perejaume: “El present és el retrovisor del futur.”

“Pots pujar un moment...?” Escolto la seva pregunta que, repetida, esdevenia un passat present amb tots els moments que teixien la vida al teu costat. El ritual de saludar l’Emili, pujar les escales i tocar el timbre. La veu de la Marta em deia: “T’espera. Ja pots passar.” El teu somriure i la taula parada plena de papers ben ordenats per temes. Les meves mans amb els que havia pogut arreplegar al despatx des de la immediatesa d’un interrogant que volia tancar sense fer-te esperar. Aquella atenció que, per a Simone Weil, era “la més rara i pura forma de generositat”. Tothom lluita per les seves idees, però el més important és escoltar, auscultar i posar-se en el lloc dels altres, una qüestió força pendent encara en els diferents afers de la vida. I té raó Antoni Sagnier, vicepresident de la fundació, quan ens alerta que la gent es queda amb les fulles, “però coneixen poc el tronc, d’arrels profundes”, potser perquè les imatges suren mentre el fons esdevé intimitat i discreció.

Recordo el teu prec amable i respectuós amb insistència, com quan em trucaves des de la distància per saber si també tenia un altre “moment”. Potser semblarà sorprenent que, amb la teva pèrdua, hagi fet protagonistes una col·lecció de moments que vivíem mentre s’expandien al llarg del temps. Avui penso que van ser una eina fonamental per construir el futur de la Fundació Vila Casas i, alhora, una confluència de pensaments, idees, emocions i situacions vitals que ens afectaven. Era imprescindible que tu poguessis donar sortida a tot allò que donava voltes pel teu cap i ho portaves escrit amb notes en diferents papers. Quan buidaves, era el millor moment per seguir el diàleg parlant d’altres coses amagades en el meu farcell.

I, així, capgiràvem el món i tu t’afermaves en aquells punts inamovibles i necessaris per caminar cap al futur: donar visibilitat a l’art català a través de la col·lecció, recuperacions històriques, noves generacions, servei educatiu i debats com el Quiral que, en una de les darreres trucades volies recuperar. Un esforç continuat fins al final per millorar cada proposta, sense oblidar tot el que vas fer pel món de la ciència i la investigació. Amb motiu dels vint anys de la fundació, quan vaig escriure ‘Tot girant fulls d’un àlbum...’, explicava el procés viscut entre projectes i sincronies que es desdoblaven en horitzontal pel país, però també les diferències, aquells punts en els quals mai no ens vam posar d’acord: la divisió dels museus en disciplines tradicionals i la dificultat per assumir el teu món taurí. Dins un ball de persistències trobàvem sempre la manera d’arribar a un equilibri constant per tirar endavant.

Un cercle? El dia que vas aparèixer al Museu d’Art de Girona, quan estàvem a punt d’acabar l’exposició M’escriuràs una carta...? Qui ens havia de dir que les teves cartes arribarien aviat aquell 2001 mentre esperaves que m’incorporés a la fundació i que la correspondència descoberta allà entre Àngel Ferrant i Xavier Vidal de Llobatera, seria el tronc per fer la darrera exposició de recuperació a la fundació: L’amistat infinita. Qui ens anava a dir que allò que ens va apropar tancaria un cercle expositiu? Aquell dia, però, no en sabíem res, del futur. Vam anar al Bistrot a dinar i, allà, vaig descobrir els primers papers del teu projecte gairebé acabat d’encetar. Només tenies el Palau Solterra a Torroella de Montgrí i les antigues cases de Pals... I com se’m van obrir els ulls amb la col·lecció de fotografia! Les teves idees bullien: hi havia tant per fer!

Gràcies per ajudar a construir un altre mapa cultural i creatiu de Catalunya amb noms que havien quedat als marges de l’oblit. Quan parlàvem de recuperacions, sovint coincidíem en la necessitat de donar visibilitat a tot allò que s’esborra, quan altres noms arrossegaven la memòria cap a una selecció de “bons”, “grans”, “coneguts”, “importants”..., però mai no tenies en compte els adjectius i les valoracions sinó el que tu senties amb una gran generositat per ampliar el coneixement i ajudar els altres. El nostre compromís, estimat Toni, no era amb l’èxit sinó amb la necessitat d’obrir camins a la cultura, ajudar els artistes a construir el seu lloc dins el món de l’art.

El meu agraïment pels regals inesperats quan apareixies amb una nova adquisició que pensava que havia caigut en l’oblit, per ser-hi en els moments personals més difícils, per tants moments compartits fins uns mesos abans del silenci definitiu, amb tot i que a vegades apareixies en el mòbil quan trucaves al teu metge... El cognom feia de les seves! I no puc acabar sense citar la sòlida tasca, incansable, dels diferents equips de la fundació. El teixit no hauria estat possible sense la seva dedicació, perquè les idees necessiten executar-se i només sumant entre totes les persones s’aconsegueixen els objectius amb bons resultats. I tu sempre havies volgut que l’equip fos una família que s’estimés el projecte per treballar en una mateixa direcció. Només desitjo que la persistència de la teva lluita segueixi!

*Exdirectora de la Fundació Vila Casas.