Cinema

festival de cinema

Lanthimos enlluerna i plou àcid sulfúric a Sitges

Un quart de nou del matí no és un horari de consum audiovisual gaire habitual a la vida civil, però ja fa temps que els festivals de cinema espolsen la son de públic, periodistes i crítics (i en alguns casos l’augmenten) amb sessions matinals que Canes va avançar fa dècades a les 8.30 h i Sitges supera en dies com ahir: a les 8 del matí ja hi havia llargues cues per veure Pobres criaturas, la nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos. El cineasta grec és molt apreciat en el certamen, que ja li va donar dos premis el 2009 per Canino i ha acollit altres films seus com El sacrificio de un ciervo sagrado.

Les referències del seu nou film eren insuperables: crítiques excel·lents i Lleó d’Or de Venècia. També s’ajusta com un anell al públic de Sitges: aquesta història vuitcentista s’inscriu de ple en la tradició de Frankenstein i Prometeu, passats pel sedàs creatiu i el vigor narratiu de Lanthimos. Com fa el científic protagonista, el doctor Baxter, un notable Willem Dafoe amb la cara tan plena de cicatrius que sembla un puzle, el cineasta crea el seu univers propi de colors, música i escenaris fantasiosos, alternant el blanc i negre i el color, amb unes lents angulars a la càmera que desenfoquen i deformen l’enquadrament. Il·lustra el periple per Londres, Lisboa, Atenes, París... de Bella (Emma Stone), criatura creada pel doctor Baxter amb cos de dona i cervell de criatura que, totalment lliure de prejudicis, explora la seva sexualitat i aprèn a poc a poc a socialitzar amb un esperit alegre, optimista i lúdic.

No va ser de les sessions que fan son a primera hora del matí, ben al contrari: l’Auditori del Melià-Sitges gairebé ple va riure amb els nombrosos moments d’humor negre i va aplaudir amb entusiasme al final de la projecció, tot i que ni Lanthimos ni la resta de l’equip han vingut a Sitges a acompanyar la pel·lícula, que arribarà als cinemes el proper 26 de gener.

Una altra mena d’emocions també van fer forat al pati de butaques amb Acide, el segon llargmetratge del cineasta francès Just Philippot, que ja va ser premiat a Sitges el 2020 per La nube, una pel·lícula molt apropiada per l’ambient de pandèmia d’aquell any. També ho és Acide, presentat a concurs a la secció Oficial Fantàstic, amb un plantejament que contrasta irònicament amb la realitat: tots mirem al cel esperant que arribi la pluja per posar fi a la sequera, però en aquest film protagonitzat per Guillaume Canet i la jove Patience Munchenbach els personatges miren amb terror el cel perquè uns fronts de núvols vinguts de l’Amèrica Llatina assolen França descarregant àcid sulfúric. Philippot es fa eco dels desastres actuals (el canvi climàtic, la covid, la revolta dels “armilles grogues”) en una pel·lícula que s’allunya del cinema de catàstrofes de Hollywood evitant massa efectes especials, aprofundint en els retrats humans i fent una radiografia de la societat classista en què vivim.

Dels Coen a Tarantino

A la secció Òrbita, The last stop in Yuma County va fer evident la profunda influència que han tingut en el cinema nord-americà, especialment en l’independent, les figures de Tarantino i els germans Coen. Una benzinera sense combustible enmig del desert d’Arizona obliga a esperar una sèrie de personatges excèntrics, inclosos dos violents atracadors amb un suculent botí. La tensió acaba esclatant amb violència en un film de guió perfectament armat, carregat d’humor negre, que va ser molt aplaudit pel públic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona