Llibres

Llibres

Lluís Muntada torna al conte amb ‘Els dies previs’

Hi ha escriptors d’èxit, n’hi ha de desafortunats, n’hi ha uns quants de prometedors i encara alguns d’aquells altres que en diuen “de culte”, que és la manera elegant de referir-se als desafortunats que aspiraven a l’èxit i van quedar-se pel camí com a simplement prometedors. I després hi ha els escriptors-escriptors, que, valgui la redundància, són els que escriuen i punt. Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964), professor de filosofia, articulista de gran luxe d’aquest diari, lector meticulós de Borges i Kafka, pare de família i exbomber, pertany a aquesta darrera espècie, si és que cal establir una taxonomia per examinar la nervadura de les herbetes de marge. Perquè aquest escriptor-escriptor exhibeix un currículum que en l’actual imperi de la mera façana faria riure: el premi Just M. Casero de 1988 per Espirals, el premi Mercè Rodoreda de narració del 2002 per Canvi d’agulles, i una novel·la que el 2010, amb una fe que l’honora perquè no hi havia cap medalla per lluir a la solapa, va acollir Proa amb el títol de L’elegància del número zero. Amb aquests antecedents construiries la trajectòria d’un artista de la fam com el que apareix en un dels contes del seu nou llibre, però Lluís Muntada és un escriptor-escriptor (com ja ha estat dit), i ha anat fent la seva, que és, per si convingués aclarir-ho, anar escrivint, mentre feia classes, mentre pujava les filles, mentre llegia tots els afortunats i de culte i prometedors que li queien a les mans, i a més a més tots aquells altres que no depenen de cap taxonomia d’urgència, entre ells Kafka i Borges. Això vol dir que quan finalment es decideix a publicar els 22 contes que formen Els dies previs (Llibres del Segle), tretze anys justos després del seu llibre anterior, ho fa sabent que aquí s’hi ve a fracassar, joiosament, quasi amb deliberació, com el noi de “L’home bala”, radiografia del perdedor que comença traient un dos d’història a batxillerat i acaba fent de Jesucrist al Holy Land d’Orlando per ser crucificat dues vegades al dia, amb “la certesa que la vida representada és també la vida, i que morir en un simulacre significa igualment morir”.

La morositat que es pren Lluís Muntada per escriure i reescriure (“polir és la part més agraïda del procés”, dirà, i s’hi ha aplicat a consciència els últims cinc anys en aquests relats que comparteixen “clima i temperatura moral”), és equiparable a la que ha d’assumir el lector per emboscar-se en els seus textos, que pressuposen, amb una generositat poc corrent, l’existència de vida intel·ligent a l’altra costat de la pàgina. Estem davant, doncs, d’una forma de “literatura intel·lectual”? Disculpin: això què és? La logomàquia, variant particularment antipàtica de la verborrea, és als antípodes del pacte que proposa Lluís Muntada, que té prou taules per haver entès, com el personatge de “L’alarma d’incendis de l’hotel Novotel d’Amsterdam”, expert kafkià en plena crisi matrimonial, que “la saviesa no serveix per conquerir o retenir un cos, sinó tot el contrari”. Perquè la majoria de contes d’Els dies previs tracten de “la lluita atàvica entre la dimensió orgànica i la mental”, com diu el mateix escriptor, entre la vida salvatge (“la vida que val”) i l’obsessivament imaginada o recordada o abolida. Entre el cos (la sexualitat, de manera explícita i a vegades grotesca) i el pensament. “L’existència és una negociació permanent amb la realitat”, hi afegeix per explicar la construcció d’uns personatges “atrapats en un present que els empeny a reelaborar el seu món fins a perdre’s en un oceà d’incertesa”. Explicat així, com una espècie de fórmula, sona tremendament banal, però els contes de Muntada no trafiquen amb bijuteria d’aquesta classe. No hi ha cap peça anodina, en els seus “dies previs”, que a sobre dinamiten sovint els mecanismes narratius que postulen la unitat d’acció per construir més aviat “escenes serpentejants” que n’anticipen una i desemboquen en una altra (“La tanca sobre el pantà”) i que s’envien “claus de seguretat”, com picades d’ullet que no exclouen l’autoparòdia i l’humor, de l’un a l’altre, siguin les al·lusions a Austràlia, a l’univers de Kafka (hi ha també aquí un “artista de l’endurança” i una Carta al pare), o la certesa que “la història dels nostres records és la història de com nosaltres ens perdem en els nostres records”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSICA

Els Amics de les Arts: “És un error creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”

BARCELONA
LITERATURA

Una fornada de contes abundant

Barcelona
TEATRE

L’Akadèmia destapa la hipocresia, des de la comèdia

BARCELONA
fotografia

Mor als 92 anys el gran fotògraf català Ramon Masats

barcelona
música

Coloma Bertran: “Ara m’avorreix tocar amb partitures”

girona
TEATRE

La Villarroel implanta sessions ‘Off’ per a matinals del cap de setmana

BARCELONA
política cultural

Garriga anuncia el pressupost més alt en la història del Departament de Cultura

barcelona
lletres

Girona recordarà Modest Prats en el desè aniversari de la seva mort

girona
Art

El mes de març és blau, el del pintor i paisatgista Ignasi Esteve

Girona