Música

TOT RECORDANT

El tràgic final de la inimitable Rosa Sabater

La pianista i professora, considerada entre les millors del món, anava en el Jumbo d’Avianca que es va estavellar prop de Madrid provinent de París provocant un daltabaix en el món cultural català

La mort de Rosa Sabater i Parera (Barcelona, 1927) tal dia com avui fa 40 anys, quan només en tenia 56, va ser un trasbals cultural i musical a tot el país. La seva pèrdua va ser més tràgica encara perquè va tenir lloc a conseqüència del famós accident aeri del Jumbo d’Avianca que anava de París a Madrid amb destí final a Bogotà, on havia d’oferir un seguit de concerts quan es trobava en un dels millors moments de la seva carrera artística. A l’avió hi havia altres personalitats culturals que es dirigien també a Colòmbia, com ara la crítica d’art argentina Marta Traba, l’assagista uruguaià Manuel Scorza i l’escriptor mexicà Jorge Ibargüengoitia. L’accident va tenir lloc en l’etapa entre París i Madrid, minuts abans de l’aterratge, amb un saldo total de 181 víctimes mortals i 11 supervivents. El mateix any de l’accident, el 1983, va rebre la Creu de Sant Jordi.

Sabater, que provenia d’una família de gran tradició musical, va ser considerada una de les millors pianistes del món i també una professora de referència no només de piano sinó de la cultura de la música clàssica. Va guanyar la plaça de catedràtica de piano a la prestigiosa escola alemanya de Friburg des del 1976, un fet que la va mantenir sovint allunyada de Catalunya.

L’avió que es va accidentar havia partit precisament de Frankfurt, perquè llavors ella vivia a Alemanya. El seu prestigi la va portara a prendre part en els Cursos de Compostel·la, juntament amb altres personalitats musicals, com ara Frederic Mompou, Andrés Segovia, Enric Ribó i Gaspar Cassadó, i també va impartir classes en els cursos internacionals Manuel de Falla.

Era filla de Josep Sabater i Sust, prestigiós director d’orquestra al Liceu i altres teatres d’òpera. La seva mare també havia estat professora de cant. En els temps complicats de la postguerra, va estudiar, primer, amb el seu pare i també amb la coneguda Alícia de Larrocha, però qui va perfeccionar el seu talent va ser Frank Marshall, deixeble d’Enric Granados i que tenia una de les millors acadèmies d’Europa a la capital catalana.

El seu debut a Barcelona, el 1942 quan encara era una nena, va ser tota una premonició. Dirigida per Hugo Balzer i tocant un concert del més gran de tots els temps, Mozart, va conquerir el cor dels melòmans i dels crítics musicals. Aquella actuació va ser el punt d’inici d’una brillant trajectòria internacional que la va portar per Alemanya, Suïssa, Itàlia, Anglaterra i Portugal, entre d’altres.

La jove pianista era capaç d’emocionar no només amb Mozart sinó amb compositors d’altres corrents, ja fos Bach, Beethoven, Chopin, Debussy o Ravel. Moltes de les grans actuacions les va protagonitzar al Palau de la Música. Enmig de les seves grans gires, tornava a Barcelona sempre que podia per interpretar peces de grans músics catalans, que ara han esdevingut universals i que ella va ajudar a fer conèixer arreu.

Tocava peces dels mestres més coneguts de la història de la música clàssica, però també del mateix Mompou, que era contemporani seu, Enric Granados, Isaac Albéniz i Albert Soler. Una prova del seu interès per la música catalana és el disc que va gravar per a la Unesco el 1981 juntament amb Montserrat Caballé.

Després d’un breu parèntesi pel naixement de la seva filla, va recomençar la prometedora carrera mostrant una genialitat mai vista entre els pianistes catalans, sobretot en algunes peces concretes, com ara les Nits als jardins de Falla.

En els darrers anys, a Catalunya, també va formar un trio amb els coneguts músics de corda Gonçal Comella (violí) i Marçal Cervera (violoncel). L’any que va morir, encara va oferir grans recitals a Calonge, el Vendrell i en el Festival de Música de Barcelona. Va ser l’estrella, també, a Roma del concert que es va fer amb motiu del col·loqui internacional de llengua i cultura catalanes.

Va deixar també enregistraments històrics, sobretot la suite Ibèria d’Albéniz, que es considera el seu millor producte discogràfic. També va gravar obres dels seus autors preferits de casa nostra, Mompou, Granados i Montsalvatge. La seva última actuació a Barcelona va ser el 7 d’octubre, en què va interpretar el concert número 3 per a piano de Beethoven acompanyada de l’Orquestra Nacional d’Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix
Cultura

Una mostra denuncia el maltractament d’animals

Tarragona
Literatura

Girona i Berga commemoren els 50 anys de la mort d’Aurora Bertrana

Girona
Arts escèniques

La Planeta i el Teatre Municipal posen el focus a la salut mental

Girona
Cultura

Restauren la façana del Pretori

Tarragona
Cinema

Rosa Vergés presenta ‘Boom Boom’ restaurada per la Filmoteca

Girona