Arts escèniques

ARTS EN VIU

El dolç jubileu de L’Estaquirot

Als 17 anys van començar a actuar i va ser mig per casualitat que van anar-se transformant en titellaires d’ofici i de professió

L’Estaquirot, en mig segle de trajectòria, ha creat 41 espectacles i ha realitzat 10.851 funcions per tot el món

La Sala de Vilanova i la Geltrú acull una mostra interactiva fins passat festes

L’Estaquirot està joiós pel jubileu fent broma del dia que una rata es va colar entre els titelles

Aneu amb temps a l’exposició de L’Estaquirot Teatre. Es pot flairar la feinada i la passió dels seus 50 anys de trajectòria visitant els estands en què tant poden parlar de cada un dels espectacles (amb unes sucoses anècdotes) com fer una mirada més panoràmica sobre la seva trajectòria. L’exposició continuarà fins al 7 de gener a La Sala de Vilanova i la Geltrú. El Teatre Principal va ser el seu escenari de comiat el 18 de juny passat. Era un calendari que havien previst amb molta antelació. Abans, van tenir temps per acomiadar-se de bona part dels municipis que els han acollit durant mig segle. A Barcelona, van fer una trilogia al SAT!, per exemple al mes de febrer amb una rebuda molt calorosa.Una part de l’exposició es traslladarà al Tolosa Puppet International Centre, a Guipúscoa, durant sis mesos. I s’ha acabat. El seu Xim-Pum no admet pròrrogues o noves actuacions.

La gent de L’Estaquirot, com els va passar als Comediants (que Joan Font explica en el seu espectacle de comiat El venedor de fum. Crònica d’una invenció) es van trobar que els titelles van ser el seu ofici, quan anaven encadenant actuacions sense quasi buscar-les. Segurament el tràgic accident de trànsit del 21 de juny del 1979 (en què va morir la companya Montse Bardí i tots els demés van ingressar a l’hospital) hauria pogut ser el seu punt final. Però els altres grups s’hi van solidaritzar: van fer una caixa de resistència, van cobrir els bolos que tenien emparaulats, i ja a l’agost d’aquell any reprenien la carrera (encara enguixats) amb material nou. Olga Jiménez (que juntament amb Albert Albà i Núria Benedicto, es convertirien en el pinyol del grup des del 1983 fins al final) agraeix el suport de les companyies familiars, però també de grups d’adults i d’orquestres que van ajudar a superar aquell tràngol. Van viure la intensitat de la recuperació dels carrers per part de les associacions de veïns (i també les estretors dels bohemis, perquè sovint les actuacions es compensaven passant la gorra). Autodidactes de mena, es van trobar calçant titelles per la influència del Festival de Titelles de Barcelona. Altres com els de La Fanfarra i el Teatre Malic, de’n Toni Rumbau, van trobar en la manipulació d’objectes una efectiva metàfora per explicar històries, per apallissar el Poder a cops de porra, tornant dels seus exilis universitaris durant la dictadura.

L’Estaquirot va començar a explicar històries barrejades de cançons i alternant actors amb titelles. El 1974 van haver de passar per una prova que els certifiqués que eren artistes (amb una càpsula de tres minuts) per pertànyer al Sindicato Nacional del Espectáculo. A partir del 1977 ja no són aquells joves inquiets i despreocupats de 17 anys. Els obliguen a pagar impostos a l’epígraf Títeres y volatines en ambulancia i la Seguretat Social en el règim d’artistes, dins l’apartat de toreros, cómicos, caricatos y excéntricos. El 1981 decideixen una situació ambigua: continuen sent artistes de carrer però munten un teatret que els permet controlar millor la llum i el so, i té capacitat per a 130 persones. Es planten als pobles durant quatre dies: cada dia fan un títol diferent. S’autogestiona amb les pròpia taquilla. Aquella mena d’envelat el farien servir fins al 1985. L’única excepció és a Vilanova i la Geltrú, on el muntaran anualment per a la programació escolar fins al 2002, en què van habilitar un espai del seu taller per fer funcions, amb grades retràctils per a 100 espectadors. El teatret els representava una complicació amb elamb el muntatge (tot i que no s’havia de clavar a terra), però també amb el transport: més d’un cop els van multar per excés de pes al vehicle. I a Itàlia se’ls van punxar dues rodes probablement per la mateixa raó. Això implica que alguns artistes es treguin el carnet de camió i que comprin un Avia 5602F. El Taller Teatre continuarà actiu, ara només com a taller per a la companyia de Guillem Albà i per si s’han de fer servir en accions de poble (com el carnestoltes, per exemple).

L’evidència demostra que han d’idear històries amb guió, de principi a fi. L’Estaquirot alterna històries inventades amb adaptacions molt particulars dels contes clàssics. La personalitat de la companyia fa que, per exemple, tinguessin la tradició de rebre els espectadors abans de començar l’espectacle i que la canalla s’endugués algun record de la funció. Per exemple, a La pastissera i els follets regalaven receptes de galetes per fer a casa. A L’aventura d’avorrir-se deien, sorneguers, que podrien proposar als pares de fer alguna recepta de cuina en el moment que estiguessin retransmetent algun partit de futbol!

Tot i que bona pat de les companyies hagin inclòs arguments compromesos als familiars (per exemple els Farrés Brothers van tractar sobre l’abús a OVNI o l’Alzhemier a Operació A.V.I., la companyia del Garraf juga des de l’humor als vicis familiars com el seu mandrós En Jan Totlifan (2015) o la dèria capitalista i d’un certa premonició al canvi climàtic al Tse-tse (1992). Com a les seves adaptacions de contes clàssics com Tres ossos (2012), Caputxeta (1995), Patufet (1990) hi ha una divertida bonhomia del manipulador que es fa present i pot dialogar amb el personatge que manipula i amb el públic que escolta.

L’aventura de la tele també ha fet un forat en la trajectòria de la companyia. Va ser entre el 2007 i el 2008 que van liderar Cuina de titelles. Era un fet més habitual que ara. Per exemple, es pot recordar l’aventura de La Companyía Ínfima La Puça (Picapuça, 1987, TVE), Tricicle (Tres estrelles, 1987, TVC), Dagoll Dagom (La memòria dels cargols, 1999, TVC) o, és clar, La Cubana (Teresina SA, 1999) i les T de Teatre (Jet lag, 2001, TVC). L’Estaquirot està d’un jubileu joiós i perpetu amb tot els quilòmetres recorreguts. I fent broma que, per exemple, en una representació de Subsol (1987/88) es van trobar convivint les rates titelles amb les reals del teatre.

1,3
milions de km han recorregut amb vehicles. Primer eren de segona mà; després, de trinca. La rulot la van regalara uns refugiats de Bòsnia. Un camió, infrautilitzat, a gent de Gàmbia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Alba Dedeu
Novel·lista

Alba Dedeu : “Hem d’aprendre a viure amb la incertesa”

Barcelona

Com tornar al passat si vens d’un lloc que ja no existeix

Girona
arts escèniques

Tretze teatres de les comarques gironines oferiran 3.780 butaques a la campanya Cap Butaca Buida

girona
música

Stay Homas, Figa Flawas, Lildami i Triquell actuaran al festival Harmonia de les Planes d’Hostoles

les planes d’hostoles
TEATRE

El TNC ironitza sobre els límits entre la llibertat individual i la col·lectiva

BARCELONA
TEATRE

Flotats s’alinea amb els ideòlegs de la Revolució Francesa a ‘La disputa’

BARCELONA
música

Vols a Anglaterra

GIRONA
CULTURA

Reus celebrarà la Fira Trapezi de circ del 8 al 12 de maig

reus
PATRIMONI

Descobreixen en sarcòfags de Santes Creus les restes intactes de nobles medievals

AIGUAMÚRCIA