Art

MARIA GARGANTÉ

HISTORIADORA DE L’ART

“Creure en l’art català no vol dir només tallar una cinta el dia de la inauguració”

“Aposto per l’honestedat en el procés creatiu, pels artistes que ‘graten’, investiguen i es fan i ens fan preguntes”

“Hi ha molta preocupació perquè el ‘públic’ no és jove, sense preguntar-nos què interessa de veritat als joves”

Els museus locals fan màgia amb recursos migradíssims i tenen i són al capdavant del que significa ser un “museu social”
Té sentit la crítica d’art avui?
En una societat que s’omple la boca de “fomentar l’esperit crític”, carregar-nos la crítica d’art trobo que seria un contrasentit. Una altra cosa és si encara l’hem d’entendre a la manera clàssica i circumscrita a un marc concret o bé traspassar-ne els límits i els mitjans tradicionals.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
El crític no és un artista, però et pot descobrir un artista i obrir-te portes a nous relats i mirades tan suggeridores com necessàries. Ara bé, el que pugui dir o escriure un artista sobre la seva obra a mi m’interessa molt, independentment de les èpoques en què va fer-ho. Per exemple, estudio artistes de segles anteriors que també van escriure: sigui Mary Beale escrivint la manera de pintar un albercoc al segle XVII o Elisabeth Vigeé Lebrun explicant el seu exili per Europa pintant la reialesa i les seves preocupacions pels diners i els contactes. D’altra banda, jo sempre dic que a Tàpies vaig entrar-hi pels seus textos. Corria l’antològica que es va fer al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) pels 80 anys de l’artista i a mi em costava molt... I el pitjor de tot és que havia d’explicar-lo, perquè en aquell temps també em dedicava a fer visites guiades per a associacions com els Amics dels Museus i em mortificava pensar que potser només seria capaç de fer-ne un guiatge molt superficial. Va ser llavors que els escrits del mateix Tàpies em van salvar –vaig optar per llegir-ne petits fragments escollits durant les visites– i em va acabar entusiasmant.
Quin és el seu museu preferit?
Doncs mira, et diré que el Museu d’Art de Cerdanyola (MAC). Una mica com a símbol dels museus locals de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, que fan màgia amb recursos migradíssims i tenen i són al capdavant del que significa ser un “museu social”. La UAB és a Cerdanyola i a mi m’agrada dir, perquè m’ho crec, que el Museu d’Art és “el Museu de la Universitat”, perquè especialment el seu director, el Txema Romero, així ens ho ha fet sentir sempre. I aquest és un luxe incommensurable, de manera que si fóssim a Oxford, el MAC seria el nostre Ashmolean. Per què no?
Tàpies té successor?
No en tinc cap opinió formada, però de la mateixa manera que a mi em costa imaginar que existeixin successors de Picasso, Miró o Dalí.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Suposo que, en part, és inevitable en un país molt petit però que ha tingut una concentració extraordinària de “grans noms”, potser molt superior al tant per cent que per quilòmetres quadrats ens correspondria. Una altra cosa és que un “gran nom” generi una política de terra cremada al seu voltant. D’altra banda, també hem tingut artistes que han estat molt més valorats fora que no pas aquí. El cas de la Susana Solano –ara als Espais Volart– és prou evident.
Per quins artistes aposta?
Per l’honestedat en el procés creatiu. Per artistes que graten, investiguen i es fan i ens fan preguntes. Artistes com Nora Ancarola, Sandra March, Olga Olivera Tabeni… Només per dir tres noms a rajaploma. La meva aposta, estrictament personal, és per un art compromès i que em sacsegi, però també per l’art que senzillament “m’agrada” i m’emociona. I això pot donar-se a la capella blava d’Alfons Borrell a Sabadell o a l’antològica del Magí Puig que ha inaugurat a Tàrrega.
Realment li interessa l’art, al públic català?
Segurament trobaríem arguments tant per dir que sí com tot el contrari, sempre depenent de quines ulleres ens posem. Per exemple, hi ha molta preocupació perquè el públic no és jove, sense preguntar-nos què interessa de veritat als joves i si potser senzillament ara estan per altres coses. Tingui l’edat que tingui, al públic tracta’l amb respecte i intel·ligència.
Som un poble artísticament madur?
Som un poble ple de contradiccions. I de vegades penso que poc agraït i generós. És una sensació que no et sé concretar més. Tenim un perfil psicològicament complex, col·lectivament parlant.
Els polítics es creuen l’art català?
No els conec pas a tots. Però costa justificar que es tanqui un centre d’art com Can Manyé a Alella, quan un dels tresors del país és la riquesa que forma la xarxa d’aquest tipus d’espais (des)centrats, des de Lo Pati d’Amposta al Konvent de Cal Rosal, passant per Lo Pardal d’Agramunt, perquè algunes de les coses més interessants del país no passen a Barcelona. D’altra banda, que els centres que s’obrin no siguin només una operació d’estètica. Per mi que obri el Museu del Barroc és una boníssima notícia, però que la importància que se li vol donar i que mereix es tradueixi en una bona dotació de recursos que el facin una institució sòlida, referent i irradiadora. Creure en l’art català no vol dir només tallar una cinta el dia de la inauguració.
Situació crítica

El barroc com mai ens l’havien explicat

Maria Garganté (Sanaüja, 1975) anava a ser medievalista fins que va sentir la revelació del barroc català: “Tan maltractat, em va obrir un món de possibilitats de recerques.” Va estudiar història de l’art a la UB, però el seu territori laboral ha acabat sent la UAB. “Em defineixo com a professora universitària perquè és el que dota de sentit el que faig, amb interès per la divulgació no només en l’àmbit acadèmic”, remarca. Va començar a treballar a la UAB el 2007, el mateix any que s’inaugurava a la plaça Cívica del campus cerdanyolenc l’escultura L’enclavament de Bellaterra, de Perejaume, un cargol enroscat al paisatge. Garganté l’ha escollida per a la fotografia de l’entrevista perquè és una fan de l’artista –un altre gran defensor del barroc català– i pel missatge que propaga la peça: “Ser radical és anar a les arrels de les coses.” Formada a més en estudis de gènere i antropologia, també imparteix classes a la Facultat Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Ha publicat una dotzena de llibres, el darrer, Santificaràs les festes (Fragmenta Editorial), que presentarà demà a Lleida i el dia 29 a Barcelona. Abans de Nadal, va ser nomenada acadèmica electa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cultura

Mor Tony Ganios, actor estatunidenc famós per la seva aparició a ‘Porky’s’

EQUIPAMENTS

El CCCB impulsa un programa de residències en el seu 30è aniversari

BARCELONA
MÚSICA

Pet Shop Boys i Johnny Marr s’incorporen al Festival Cruïlla

BARCELONA
còmic

El 42è Comic Barcelona dedicarà una gran exposició a Francisco Ibáñez

barcelona
Cultura

El Modern acull una taula rodona del català en l’exhibició cinematogràfica

Girona
música

Headbirds encapçala el cartell del 1r Carnaval Electrònic, aquest dissabte al Mas de Nit de Banyoles

banyoles
POLÍTICA CULTURAL

La meitat dels actors catalans fan altres oficis per sobreviure

BARCELONA
MÚSICA

Joan Dausà ven gairebé 10.000 entrades per al seu concert a Madrid

BARCELONA

Burruezo i la revolució sufí

sant feliu de guíxols