Llibres

novetat editorial

Periodista i novel·lista

Bru Rovira: “Vaig viure una època gloriosa del periodisme de premsa”

Bru Rovira (Barcelona, 1955) és un periodista es podria dir que vital, perquè fins fa uns anys, en què va ser acomiadat en una regulació de plantilla, vivia pel periodisme. Va treballar a l’Avui, entre d’altres capçaleres, fins que el 1984 va entrar a La Vanguardia i, durant 25 anys, va estar especialitzat en temes socials i internacionals.

Ara presenta la seva primera novel·la, Matar el director (en castellà a Navona i, també, traduïda al català per August Rafanell), iniciada de manera impulsiva i mig per atzar durant el confinament. Hi mostra un bon pols narratiu, un conjunt de trames sucoses i una protagonista ben personal. Assegura que li agrada molt llegir i, en especial, novel·la negra, sobretot la que toca temes socials. Es nota.

El director del diari barceloní Las Noticias desapareix camí del Liceu. Troben el seu cos mutilat en un hotel del Paral·lel, on es lloguen habitacions per hores. La sotsinspectora dels Mossos Matilda Serra, que va ser reportera de guerra en el mateix diari i que està desencantada amb l’actual periodisme, s’ocupa de la investigació i s’endinsa en un món dominat per la corrupció, la baixesa moral, el ressentiment i la venjança.

El títol juga amb el clàssic "matar al pare"?
[Riu] Més aviat té a veure amb l’obra de David Jiménez, exdirector d’El Mundo, El director i amb El fill del xofer, de Jordi Amat. He volgut escriure del poder i d’una sèrie de personatges, d’un arquetip del maltracte per part del poder, de l’arbitrarietat de la cadena de comandament en aquest ofici de periodista de premsa.
Després de tota una vida dedicada al periodisme, escriure ficció i poder jugar amb la creació ha de ser un plaer, oi?
Sí, és divertit, tot i que penso que als periodistes ens costa reciclar-nos com a escriptors perquè ens agrada molt la vida al carrer, l’aire lliure, sortir... La introspecció i no moure’m de casa, em costa. El periodisme ha estat la meva vida. La feina ha estat una manera de viure. M’ha permès viatjar molt, conèixer la història del present en primera persona, anar on hi havia temes que em preocupaven per esbrinar el que fos, sense filtres...
Per què la va començar a escriure?
Perquè no tenia feina de periodista i ens van confinar a tots... Vaig deixar –o em van fer deixar– una empresa sòlida i amb recursos, amb diners per viatjar i temps per escriure, sense les urgències actuals. Jo ara aniria a Ucraïna, però ja no puc... Vaig viure una època gloriosa del periodisme de premsa. Aquesta manera de viure, de la que en gaudia, amb la part literària de la condició humana, per mi és molt millor que la d’un escriptor tancat a casa. La trobo dura. A casa, tot i que tingui el meu món i els llibres, em panseixo, no m’agrada.
En ser acomiadat, més que per temes econòmics, va patir per altres motius, és evident...
Quan et fan fora penses que has fet malament alguna cosa, que no ho fas prou bé... L’ego se t’ensorra i et quedes fet pols. I et penses que hi ha algun motiu personal. I no. Estava en un moment bo, volia ser corresponsal a l’Àfrica, i tot plegat ho vaig viure amb amargor, amb dubtes lògics de si ho feia malament... Em sento molt periodista, que és un ofici de curiositat i de contacte amb la gent, amb el carrer.
D’alguna manera ha passat comptes, doncs?
He volgut passar comptes amb el periodisme, amb el canvi d’època que hem viscut, no amb ningú en concret. Hem passat del paper, de les grans redaccions, de la intel·lectualitat col·lectiva –amb debat, jerarquia, ordre–, a les xarxes socials, les edicions digitals, el teletreball i l’algoritme.
Tot ha canviat i, en aquest sentit, a pitjor.
Un diari és un gran col·lectiu que intenta reflexionar, cada dia, sobre el que està passant. He volgut mostrar com ha anat, aquesta transició, i l’escabetxada que s’ha fet amb l’antic periodisme.
En una nota final assegura que el diari i els personatges són inventats, tret de la colla real i amb noms i cognoms que fa sortir a Casa Leopoldo, un dels molts espais i referents, de Barcelona i de Madrid, que hi aboca, com el bar Marsella, on som ara...
Ningú és real i quan amb algun personatge es podria pensar “és aquest o aquell altre”, unes pàgines després ho desmunto. Hi ha tics de molta gent. I molts personatges tenen tics meus, tant defectes com qualitats. En aquest sentit no he volgut passar comptes, tot són arquetips del poder... M’ha interessat explicar la part laboral, com s’ha depauperat tot això, com un paio amb corbata sortit d’una escola de negocis, mirant un Excel, decideix qui va al carrer. I , avui, tenim unes redaccions amb periodistes molt mal pagats i fent molta feina i moltes hores.
Va preparar la trama i detalls per endavant?
[Riu] No, no... Vaig matar al director i aleshores vaig pensar “i ara què faig?”. Fins que no estava avançada la novel·la no sabia ni qui era l’assassí. Abans deia que estar a casa escrivint se’m fa pesat, però admeto que té una part divertida, i és això d’anar construint personatges i trama sense haver de ser fidel a cap realitat, que és al que jo estic acostumat com a periodista.
Hi ha contingut periodístic, però no pel que fa al redactat, que es manté literari...
Però de temàtica, el llibre és una barreja de novel·la i reportatge, perquè hi ha temes que responen a la realitat: xarxes de poder podrides, xarxes de prostitució, pederàstia, lluita de classes, falta d’ètica a totes bandes, masclisme...
Dubtava entre una protagonista periodista i una policia i per això és totes dues coses?
Volia fer una periodista traumatitzada pel que havia viscut a la Guerra dels Balcans i que, quan se li ofereix, ja com a policia, tornar a furgar com ho feia, li resulta excitant. Com a policia pot tornar a investigar coses que sempre li han interessat. Però ja no té espai en el periodisme...
I dona, per algun motiu?
Em venia de gust ficar-me dins la pell d’una dona. Tot i que em penso que al final m’ha sortit bastant masculina. [Riu] Té bastant de mi.
La Matilda Serra és una protagonista sòlida. Sortirà en alguna novel·la més?
Podria ser, però sempre amb un viatge pel mig, algun tema de fons que jo hagi conegut bé com a periodista. Potser la faré viatjar per Àfrica...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

girona

Les Voltes celebra els seus 60 anys reconeguda com a “monument de país”

girona
CULTURA

Mor als 83 anys Antoni Vives Fierro, un dels degans de la pintura catalana

societat

El Festival Còmic presenta la seva XVII edició per Setmana Santa

figueres
Cinema

El XII Cicle de Cinema i Música Antiga comença demà al Truffaut

Girona
DANSA

El Mercat de les Flors s’avança a Dansa Metropolitana amb flamenc i tecnologia

BARCELONA
exhibició

Els públic dels cinemes catalans puja un 20% l’any 2023

barcelona
MÚSICA

Litus torna a Girona, on va viure 7 anys, per actuar divendres al Yeah!

girona
cultura

La Sotana i El Búnquer, caps de cartell del primer Podfest Roses

roses
CULTURA

Calella dedicarà aquest any a homenatjar el pintor local Francesc Oliver Fradera

CALELLA