Llibres

LLIBRES

Una qüestió d’etiqueta

Antoni Munné-Jordà, Maria Carme Roca, Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel defensen amb força els gèneres literaris

Tot i que en premis a obra inèdita els gèneres tenen cada cop més acceptació, en els d’obra publicada són clarament ignorats

“En general, les obres de gènere són considerades de segona categoria; passa el mateix amb la LIJ”
“Tots els gèneres actuals poden invocar precedents en tota la literatura anterior”
“Si els gèneres populars s’investiguessin més, potser adquiririen rellevància literària”

Si ens comprem una samarreta, o una altra peça de roba, durà una etiqueta. L’etiqueta serveix per saber-ne la talla, a quina temperatura convé rentar-la i amb quins materials està confeccionada la tela. Hi ha qui mai no la treu. També, però, hi ha a qui l’etiqueta de seguida fa nosa i l’ha d’eliminar. La samarreta tindrà el mateix disseny, qualitat, color i talla amb etiqueta i sense.

En aquest reportatge volem parlar de les diferents etiquetes que podem trobar en els gèneres literaris i de com poden influenciar, a favor o en contra, diferents sectors de la societat cultural lectora. No parlem dels gèneres com ara novel·la, poesia i assaig, si no dels subgèneres narratius, com ara novel·les històriques, de terror, romàntiques, contes de ciència-ficció, negres, d’humor, novel·les policíaques, bèl·liques, western... A banda d’aquests i altres exemples, hi ha la hibridació entre gèneres. És a dir, que en una sola novel·la hi poden confluir la ciència-ficció, el terror i l’ambientació històrica, per posar un exemple.

De les que no duen cap etiqueta concreta, se’n diu “generalistes”. En comptes de ser una mena de calaix de sastre, tenen més bona reputació. Hi ha títols generalistes que podrien estar perfectament dins d’una col·lecció de gènere i obres de gènere que podrien ser publicacions generalistes, perquè tenen fronteres poroses o líquides i les manen altres interessos més enllà d’uns paràmetres tècnics.

Al final, poc importa. Les novel·les i els relats poden ser nefastos o excelsos, i tota la trama de grisos d’entremig, i l’etiqueta no els farà millors, però de vegades, per a segons qui, sembla que sí que els pot fer pitjors. Els premis a obra inèdita –dels generalistes, que premis de gènere també n’hi ha– cada cop tendeixen més a premiar gènere. Els organitzadors del premi Planeta solen dir que han rebut moltes novel·les criminals o històriques o romàntiques, i no pocs anys els han guanyat títols de gènere d’autors com ara Manuel Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Maria de la Pau Janer, Alicia Giménez Bartlett, Lorenzo Silva, Dolores Redondo, Santiago Posteguillo, Carmen Molas... També en altres premis, com el Nadal i el Josep Pla, que el darrer any els han guanyat el thriller rural de César Pérez Gellida (Bajo tierra seca) i el thriller històric de Jaume Clotet (La germandat de l’Àngel Caigut). I un exemple més, el recent premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona l’ha guanyat Sylvia Lagarda-Mata amb la novel·la històrica i de misteri Veus de mort als encants vells.

En canvi, els premis a obra publicada (Llibreter, Òmnium, Lletra d’Or, Ciutat de Barcelona, Crexells, Finestres...) no solen incloure títols de gènere ni com a finalistes. Si publiquessin ara i a Catalunya, Jules Verne, Agatha Christie, Stephen King, Patricia Highsmith, Pierre Lemaitre, Isaac Asimov i Umberto Eco, entre moltíssims altres, no arribarien ni a finalistes.

Només hi ha alguns casos en què la novel·la històrica té cabuda, en premis a obra publicada. Però mai amb l’etiqueta visible. Els estranys, de Raül Garrigasait, va guanyar el premi Llibreter i el d’Òmnium a la millor novel·la de l’any i L’emperador o l’ull del vent, de Baltasar Porcel, va guanyar el premi Lletra d’Or.

El premi Crexells sí que hi ha entrat una mica: Les aventures del cavaller Kosmas, de Joan Perucho; Borja Papa, de Joan Francesc Mira; Les confidències del comte de Buffon, de Martí Domínguez; Societat limitada, de Ferran Torrent; El dia de l’ós i Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís; Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, i, finalment, Persecució, de Toni Sala.

Insistim, mai amb l’etiqueta de gènere penjada, però demostren que una obra que es pot adscriure a un gènere pot tenir una qualitat alta i ser valorada en igualtat de condicions. D’aquí que hi hagi crítics que en llegir, dins d’una col·lecció de gènere, una obra que els ha agradat, afirmin que “podria ser en una col·lecció generalista”, com qui concedeix un salconduit per sortir del gueto dels marginats.

Max Besora va guanyar el Ciutat de Barcelona per Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya. I Jaume Cabré per L’ombra de l’eunuc. I no hem trobat més exemples (tot i que no descartem algun oblit involuntari) en les desenes d’edicions de premis a obres publicades de les darreres dècades.

La veu dels especialistes

Situat el tema, hem volgut demanar l’opinió a quatre autors de gènere per prendre la temperatura al moment actual.

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948), a més d’autor d’una vintena de títols (el darrer, Entre Sant Peters i Sant Pau, a Males Herbes), va ser cofundador i president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és historiadora i filòloga. Entre els seus 70 títols publicats, uns quants els ha dedicat a la novel·la històrica. El seu darrer llibre és Les illes interiors (Columna), una biografia històrica.

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) porta targetes de visita desplegables: és escriptora, crítica de literatura i cinema, traductora, investigadora i professora de literatura catalana, dirigeix el festival Tiana Negra i és una àvia amatent. Ha publicat una dotzena de títols, el darrer, la novel·la Encara maten els cavalls (La Campana), una distopia postapocalíptica.

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en biologia i escriptor, amb una trentena de títols publicats, molts de policíacs i també de ciència-ficció. El darrer és la novel·la Caront (Crims.cat / Clandestina), en què, precisament, combina les dues especialitats.

I què és el gènere, per a aquests quatre experts? “Per mi, el gènere és una divisió relacionada amb la divisió del treball a l’era industrial, i més concretament amb l’especialització. Tots els gèneres actuals poden invocar precedents en tota la literatura anterior, sovint diferents gèneres a la mateixa obra, perquè des del principi la literatura agafa tots els camps de la curiositat humana, des de l’evocació dels fets (històric) fins a la imaginació de l’impossible (ciència-ficció), des de l’anàlisi dels sentiments (romàntic) fins a les perversions psicològiques (criminal)”, afirma Munné-Jordà.

Per a Villalonga, “aquesta és la gran pregunta”. “N’estaríem parlant hores i hores i no arribaríem a cap acord, però en principi parlem de literatura de gènere quan tenim entre mans unes obres que s’acullen a unes convencions establertes. Després, aquestes convencions es poden ampliar, modificar, fusionar amb d’altres, però les obres de gènere, per molt que variïn, han de mantenir una sèrie de característiques comunes que les converteixen en el que són. A priori, no tenen res de bo ni de dolent. Si una obra és bona, ho és pertanyi al gènere que pertanyi. La literatura de gènere, per la suposada elit de la intel·lectualitat i de l’Acadèmia, és considerada menor, excessivament popular i de poca volada. Un gran error, evidentment. L’error de l’estretor de mires.” 

Roca sintetitza: “El gènere és un concepte que ens serveix per classificar una obra literària. Té de bo que indica al possible lector el tipus d’història amb la qual es trobarà. De dolent, que pot encotillar, posar una etiqueta que de vegades es pot allunyar de la realitat completa del contingut i ho pot acotar massa, perquè, sovint, els gèneres es barregen entre ells.” 

De Manuel confessa: “Els gèneres literaris són convencions caracteritzades per elements propis: un tipus de trama, una determinada ambientació, uns personatges… Tot i que es poden transgredir i hibridar, el lector els reconeix. Hi ha persones lectores que se senten identificades amb un gènere concret: amb la narrativa negra, amb la ciència-ficció o amb la novel·la històrica, per exemple. Com a escriptor de narrativa negra i ciència-ficció, sostinc que són els gèneres més adequats per explorar la naturalesa humana i els dilemes morals de la societat. Però no es considera literatura seriosa. Quan algú que m’acaba de conèixer i em pregunta «i tu, què escrius?», si contesto que faig gènere negre i ciència-ficció sovint ho he de justificar.”

Tret de per un sentit d’ordre a les llibreries i biblioteques –l’etiqueta ajuda a classificar–, el gènere hauria d’estar diferenciat dels títols considerats generalistes? Villalonga defensa: “Aquesta pregunta també ens remet a un debat obert. I jo, estic dividida. D’una banda, està bé que el públic sàpiga on buscar allò que l’interessa, com amb les col·leccions. Això ho dic com a lectora. Ara bé, com a professora de literatura i com a escriptora, no ho tinc tan clar. Davant dels alumnes sempre defenso que l’únic important és la qualitat de les obres. Acotar-les amb mirada de gènere restringeix les seves possibilitats a tots els nivells, perquè les priva de formar part del «cànon». I poso «cànon» entre cometes... Per aquella estretor de mires que esmentava abans, la literatura considerada de gènere resta al marge de la «suposada alta literatura». Altre cop cometes... I això és molt injust. Com a escriptora, també em molesta moltíssim, perquè si consideren una obra negra, ja saps que no podrà entrar en el joc públic (premis, promocions, ressò mediàtic) de les dites generalistes. I encara em sembla pitjor l’encasellament, que fa molta ràbia.”

“Quan vaig a una llibreria, el que més abunda a la taula de novetats són títols generalistes, si busco un llibre concret d’aquest tipus, no em resulta difícil trobar-lo, per al lector de gènere és útil que hi hagi prestatges específics amb els llibres de gènere”, simplifica De Manuel. I Munné-Jordà va més enllà. “Els gèneres havien estat divisions diguem-ne tècniques o formals: poesia, teatre, narrativa..., que agafaven la totalitat literària. El sentit actual de gènere també hauria d’agafar la totalitat literària, en què l’anomenat generalista no és més que el continuador del realisme vuitcentista, un gènere tan menor o tan sublim com els altres, amb els quals hauria d’estar en peu d’igualtat. Tots els gèneres són literatura. La diferenciació, doncs, si la volem mantenir, hauria de tenir la mateixa consideració que la classificació tècnica o formal als prestatges.”

I arriben a la tercera i última qüestió del conflicte que es percep des de la banda dels defensors del gènere, si més no. El gènere està menystingut per l’Acadèmia i pels premis a obra publicada? Roca valora: “Sí que ho està, sobretot si parlem de literatura nostrada. En general, les obres de gènere són considerades de segona categoria –passa el mateix amb la literatura infantil i juvenil–. La causa? Que siguin obres que tinguin força seguidors, que potser es venguin més –allò que és popular, no és elitista, i a Catalunya l’elitisme intel·lectual pesa molt–, que distreguin... En el cas concret de la novel·la històrica, un aspecte important és que qui ho valora, potser no en sap, d’història –no hi és obligat, és clar–, però això pot fer que a priori la descarti –si no en sé prou, com puc jutjar si està bé o no?–, millor deixar-la de banda.”

De Manuel afirma: “Sí, les institucions acadèmiques menystenen el gènere. Seria interessant comparar els recursos destinats a la investigació de la literatura generalista amb els que es dediquen a l’estudi dels gèneres. Ignoro els motius del menysteniment, però potser té a veure amb el concepte d’alta literatura i amb el fet que la literatura catalana no està normalitzada: la diglòssia, l’ús social del català i castellà fan que predomini el gènere en la llengua més potent. Si els gèneres populars s’investiguessin més, potser adquiririen rellevància literària, i això, per a alguns acadèmics seria abaixar el llistó... quan en realitat és un prejudici més.”

Munné-Jordà vol fer “una consideració prèvia”. “No acabo d’entendre la solvència dels premis a obra publicada: és evident que ningú de cap jurat d’obra publicada no s’ha llegit totes les obres publicades. Pels mateixos mecanismes segmentaris que mouen els premis a obra publicada, quan hi és premiada alguna obra anomenada «de gènere» sol ser de les més estovades, és a dir, que dins el gènere no seria valorada de la mateixa manera.”

“Pel que fa a l’Acadèmia, penso que ha avançat i gradualment una part es va obrint a la totalitat de la literatura”, considera Munné-Jordà, cosa que Villalonga no comparteix. “Ho puc assegurar amb coneixement de causa, perquè he estudiat dues carreres de filologia i he fet classe molts anys a la universitat. Aquesta situació no és comuna a tots els països. A França, als Estats Units, a Alemanya o a Anglaterra no passa. La literatura de gènere s’estudia a les universitats, se’n fan tesis doctorals, etcètera. Aquí encara arrosseguem una pàtina noucentista molt arrelada, i pot semblar que exagero. A més, en un país tan petit com el nostre, hi ha un comportament molt disfuncional. Només cal consultar la llista dels jurats d’aquests premis a obra publicada. Sempre són les mateixes persones, sempre són un grupet que pensen igual i que formen una mena de camarilla que es creu intocable. Així, certes obres o certs autors no tenen cap possibilitat. En contrapartida, es premien textos mediocres perquè estan de moda, perquè els autors són joves i modernets, o perquè són molt coneguts per altres motius. El menyspreu a la literatura de gènere també va lligat a les modes, a l’edatisme i al rebuig a la literatura considerada popular.”

En tot cas, el que cal és no perdre de vista l’objectiu de mantenir la creació de bona literatura en català, amb etiqueta o sense.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

TEATRE

El Poliorama reivindica Gómez de la Serna i Valle-Inclán amb un cabaret

BARCELONA
TRADICIÓ

La Patum recupera tres partitures de fa un segle

BARCELONA
Figa Flawas
Grup de música

“Volem arribar a gent que no escolta mai res en català”

Barcelona
Ramon Breu
Novel·lista

“La democràcia espanyola està avariada”

Barcelona
Música

Joan Enric Barceló presenta a casa el seu debut literari

Vidreres
Cinema

El Truffaut convida a sushi per celebrar els 3 mesos de ‘Perfect days’

Girona
cultura

El Museu d’Història de Barcelona busca director amb un procés de selecció que aixeca recels

barcelona
guardó

Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Barcelona
Cinema

Blanes estrena un festival de cine que reconeix la trajectòria de Mònica Randall

Blanes