Les veus de mares, filles, àvies i netes
Les relacions familiars solen ser la base de moltes obres, i en tenim unes bones mostres recents
Alina Bronsky torna a encisar els lectors amb una protagonista forta i una narrativa aparentment senzilla
Carmen Verde debuta amb una novel·la amb un estil molt especial i una visió diferent de la infelicitat
Les relacions familiars sempre han estat una font literària inesgotable. En format més extens, amb nissagues familiars i, també, en format més concret, entre filles i pares, com en el títol recent T’estimo com la sal (Viena), a càrrec de dinou autores que “parlen del pare” des de perspectives i tècniques diferents. Una de les autores és Marta Marín-Dòmine, que va guanyar l’últim premi Sant Joan-BBVA amb Diré que m’ho he inventat (Edicions 62), en què novel·la la relació amb la seva mare.
La canadenca Miriam Toews ha publicat unes obres en què sempre tenen molt de pes les relacions entre pares i filles, entre germanes o, com en el cas de la darrera, Que no s’apagui la flama, entre una senyora i la seva neta. L’ha publicat l’editorial Les Hores, com la novel·la de l’autora russa –que viu a Alemanya des dels primers anys 1990– Alina Bronsky, Els plats més picants de la cuina tàrtara (traduïda per Clara Formosa).
Bronsky té dues obres més publicades a la mateixa editorial, L’últim amor de Baba Dúnia (2020) i La trena de la meva àvia (2022), que, com la nova (tot i que l’original és del 2012), estan protagonitzades per unes dones de caràcter fort. La protagonista d’Els plats més picants de la cuina tàrtara és Rosalinda, que viu en una localitat russa. Se sent massa jove, intel·ligent i bella per convertir-se en àvia, però l’intent de fer avortar la seva filla Sulfia fracassa i neix la seva neta Aminat. Per primera vegada, l’autoritària Rosalinda –fidel a una educació rígida, tot i que amb bona intenció– es troba cara a cara amb una criatura de trets tàrtars, com ella, a qui estima amb passió. L’àvia viurà determinada a millorar la sort de la seva neta. Passats els anys, i després del col·lapse de la Unió Soviètica, un escriptor alemany quedarà atrapat per l’encant de l’Aminat, que s’ha convertit en una adolescent salvatge i captivadora. La Rosalinda, moguda per la necessitat de supervivència, negociarà un acord amb ell que garantirà el camí de les tres dones cap a Alemanya.
Una tragicomèdia que relata la història de tres dones –sense apel·lar a cap feminisme de manual– i que, alhora, és un retrat de la nova Europa. Com sempre en les novel·les de Bronsky, conté humor i una ironia elegant, una creació de personatges i uns diàlegs impecables i una capacitat d’engrescar el lector a través d’una narrativa aparentment senzilla i natural. “El meu principal interès és mantenir les coses el més senzilles possible, no complicar el text artificialment sinó despullar-lo de tot allò que considero redundant; intento fer una història el més pura possible i deixar que el lector tingui els seus propis sentiments”, comenta l’autora, que mai es planteja un missatge en el que escriu.
Entre d’altres habilitats, Bronsky, sempre a través de la mirada de la Rosalinda, sap narrar totes les situacions i, sense trair el personatge, aconsegueix que el lector percebi els seus defectes, la seva feblesa tot i ser una dona tan forta. Bronsky no jutja els personatges. A través dels detalls del que mengen, del que compren (o del que no poden comprar), dels pisos, dels diners, de la burocràcia de les institucions..., sense fer explicacions sobreres o subratllades, mostra la societat russa i l’alemanya.
Un gran debut a Itàlia
L’autora italiana Carmen Verde ha debutat en novel·la amb Una mínima infelicitat (Més Llibres, amb traducció d’Alba Dedeu; en castellà a l’editorial Tránsito, amb traducció de Regina López), obra que ha estat un èxit i finalista del premi Strega.
Va visitar Barcelona fa poc per promocionar l’obra i es va mostrar humil, confessant que encara no se sentia segura amb el rol d’entrevistada. Simpàtica i riallera, per un problema de fòbia a la llum, portava unes ulleres estil Roy Orbison. Va demanar disculpes. Mentre parlava o escoltava les preguntes anotava coses i dibuixava esquemes.
A l’obra, l’Annetta té un problema de creixement i és més menuda que les altres noies de la seva edat. La protagonista explica en primera persona la seva vida a l’ombra de la mare, una dona elegant, intel·ligent que s’avergonyeix del físic de la filla. El pare, comerciant de teixits, és força absent. L’aparició d’una majordoma que maltracta mare i filla complica unes relacions ja de per si complexes, gairebé tortuoses.
D’alguna manera, l’obra és una reivindicació de la infelicitat. “La infelicitat ens fa sentir més dèbils, és una mancança, i per això l’amaguem; com la malaltia, que és una falta de salut”, afirma Verde. L’estil és un dels elements destacats de l’obra, perquè resulta potent i sorprenent, sec, breu, el·líptic.
Tercer lliurament de l’assot als personatges en teoria intocables
Malcolm Otero i Santi Giménez col·laboren fa anys en el programa de cap de setmana Via Lliure, de RAC 1, que presenta Xavi Bundó. La secció va néixer amb l’ànim de mostrar, amb un sentit de l’humor constant i de tot calibre, els clarobscurs de personatges sovint idolatrats, però de qui no se sol explicar la part a l’ombra. És a dir, treure a la llum els draps bruts de tota mena de presumptes intocables.
D’aquella secció van sortir els reculls Il·lustres execrables i Més il·lustres execrables. Ara arriba el tercer lliurament, Més execrables que mai, que parteix de textos encara inèdits. Alguns dels personatges que repassaran amb la causticitat habitual són la difunta reina d’Anglaterra, Elisabet II, els ídols futbolístics Pelé i Maradona, el músic britànic David Bowie, el líder polític sud-africà Nelson Mandela i, també, revisaran referents de la literatura, com ara Mercè Rodoreda, Virgina Woolf i Antoine de Saint-Exupéry.
La quarta novel·la de Maiol de Gràcia és una distopia ecologista
Maiol de Gràcia (Barcelona, 1972) ha publicat tres llibres, sempre personals, sempre arriscats, sempre amb un peu o tots dos en la ciència-ficció, en la distopia, en mons diferents en què es viuen situacions que ens empenyen a pensar. Per aquest tarannà insubornable, ha de canviar d’editorial a cada nou títol, sembla. Després de La peixera (Periscopi, 2013), Projecte Tothom (Més Llibres, 2019) i No en cap altre lloc, escrit a quatre mans amb Marta Gustems (Llibres del Delicte, 2022), arriba L’art de l’excés.
“Què passaria si tot fos al revés?”, és la pregunta que es planteja l’autor en una distopia en què els ecologistes tenen el poder i no coneixen altre límit que el de la seva creativitat. En un moment en què el sistema capitalista és un cau de corrupció ambiental, faran el que calgui per preservar l’algoritme en perill d’extinció. Una interessant representació de la humanitat des de l’altre cantó del mirall.
