Llibres

Llibres

Cristina Masanés desbrossa els ponts del llenguatge

Existeix un camp semàntic sorprenentment prolix per definir la pèrdua o els trastorns de la parla i l’escriptura: afàsia, anòmia, agramatisme, parafàsia, anàrtria, agrafia, alèxia... Tot de paraules que comencen amb una a, “que vol dir no”, com va constatar Cristina Masanés els quasi tres anys que va acompanyar el seu pare, després que patís un vessament cerebral, pels camins de la reconquesta del llenguatge. Mai no van fer cap cim; a tot estirar, van trobar algun ganxo on agafar-se, com “marxarons”, aquella paraula inventada que servia per designar qualsevol acció quan, després dels noms, van desaparèixer els verbs i, poc després, també la capacitat de firmar i, a l’últim, fins i tot la veu. Si ja no queda gaire res a “la caixa d’eines de la gramàtica”, aquesta expressió extravagant, manllevada del francès però pronunciada a la catalana, era tot un univers: un clau a la carn de la llengua que activava records soterrats: l’aprenentatge d’idiomes en la joventut i la passió inveterada per l’alpinisme.

“El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt.” Així comença Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge (L’Avenç), el nou llibre de l’assagista Cristina Masanés (Manresa, 1965) i el més concentrat, amb prou feines un centenar de pàgines que entén com una mostra de respecte: “Com que estava reflectint un món escàs de paraules, l’extensió del text havia de concordar-hi.” Podria ser temptador reconèixer en Marxarons l’homenatge al pare i, en Eroica (2022, el seu llibre anterior, també a L’Avenç), la restitució de la mare, i en efecte aquest deute hi és, però a Cristina Masanés l’experiència personal en tot cas li serveix sempre per parlar de coses que concerneixen a tothom. A Eroica, ho era la pandèmia, i el recolliment cap endins que va propiciar; a Marxarons, ho és “el pont, vigorós i robust, entre el tu i el mi, que crea el llenguatge”, fins i tot quan només en queden encenalls, un món sil·làbic sostingut per sèries aparentment absurdes, com ara: “Sol, casa, pipi, ou. Peu, sopa, mà, col. A, e, i, o, u.” Aquesta seqüència la va trobar escrita en una vella llibreta de tapes vermelles que el pare havia fet servir quan, ja jubilat, com tanta gent de la generació del fred de la guerra que havien pogut rebre amb prou feines estudis elementals, va matricular-se a la universitat a distància per “construir-se una nova vida”. Just abans de l’accident vascular, l’“home de 67 anys sense al·lèrgies conegudes” que aspirava a obtenir un títol d’antropologia havia escrit a la mateixa llibreta: “Hipòtesi del relativisme lingüístic = les llengües diverses són les responsables de les diferents visions del món (és a dir, de les cultures diferents)”. I de sobte, darrere unes pàgines en blanc, “ma, me, mi, mom, u”.

El buit entremig també és una forma de llenguatge. I això és el que desenvolupa Cristina Masanés en aquest llibre descarnat, en el sentit que no hi ha greix, que tota paraula compta, potser perquè ha estat escrit molts anys després de la malaltia del pare, “lluny d’aquella densitat emocional” que ara estalvia cap forma de sentimentalisme, perquè el propòsit no és tant honorar el pare com desentranyar fins a quin punt el llenguatge és el dipositari de la identitat: si algú perd la parla, deixa de ser ell? Es poden tenir idees sense paraules per expressar-les? Com s’invoca, sense paraules, el món comú, “si venim d’una cultura que no sap què fer amb el silenci”? Allò que no s’anomena, deixa d’existir? Quin jo camina fora de la casa del llenguatge? Quina és la capacitat d’enteniment mínim que ens humanitza? Ben mirat, calen tantes paraules?

Són algunes de les preguntes que Cristina Masanés formula al llarg del llibre i que en certa manera respon quan entén que potser és millor “operar per buidatge que per acumulació”, suprimir tot allò que és superflu: les explicacions extenses, les subordinades, les frases encadenades, els pronoms, els adverbis, els adjectius, els noms... Els noms? Si, com diu Cristina Masanés, “de totes les pèrdues del discurs, la dels noms és la més abrasiva i devastadora”, com toques el món, quan ja no pots assenyalar cap cosa? Amb el cos, amb el tacte, amb una altra forma de llenguatge que té a veure amb el vincle i que Mita Casacuberta, en la presentació del llibre a Girona, no va dubtar a definir d’“acte d’amor”. Per això, al final, qui fa més companyia al pare és el seu gos, “que tampoc no té llenguatge”, encara que no en sàpiga dir el nom i en lloc d’Argus li digui Trastu, dos cops de veu germans.

Marxarons no és un llibre sobre la malaltia del pare, ni encara menys un manual d’autoajuda sobre com fer front a un vessament cerebral. És un assaig sobre el llenguatge, sobre els llegats, sobre la identitat, sobre l’enraonar enfront del parlar, sobre la generació que va passar el fred i la fam de la guerra, sobre les penfriends que els van ensenyar altres llengües en el trist ambient de la dictadura, sobre el Shangay Express que anava de Barcelona a la Corunya, sobre Lluís Estasen i els pioners de l’alpinisme, sobre l’ètica de la cura, sobre neurologia i sobre com és que el llenguatge és allò que ens fa humans, però no tenim ni idea de com funciona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

poesia

Guillem Pérez: “El cor és el vehicle amb què avancen la lectura i la vida”

cadaqués
Cultura

Mor Eduard Lluís Muntada, la veu en català de Vyvyan, el punky d’‘Els joves’

societat

Lectura de poemes i dos concerts per Sant Jordi

santa coloma de farners
SALT

Una marató de contes i música per amenitzar la Diada de Sant Jordi

SALT
Els propers reptes

Els propers reptes

BARCELONA
ÒPERA / DANSA

El Liceu convidarà Bieito, Ollé, Castellucci i McVicar el 24/25

BARCELONA
LLIBRES

“Calonge, poble de llibres” prepara una gran festa per Sant Jordi

CALONGE
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona