Cinema

Meg Ryan

Actriu

“Tots els que arribem als seixanta anys hem tingut alts i baixos”

La intèrpret de ‘Quan Harry va trobar Sally’ presenta en el BCN Film Fest ‘Lo que sucede después’, que dirigeix i protagonitza

“Normalment, les comèdies romàntiques miren cap al futur, però aquesta mira cap enrere”, diu l’actriu i directora

Hi ha molt de valor en l’aïllament, en la solitud. Ajuden a reconciliar-se amb un mateix

Anys enrere, Meg Ryan (Fairfield, Connecticut, 1961) podria perfectament haver estat escollida pubilla de la Diada. L’èxit de pel·lícules com ara Quan Harry va trobar Sally, Tens un e-mail i Alguna cosa per recordar la van convertir en una mena d’icona que simbolitzava l’amor romàntic i, ja se sap, els catalans estem entestats a celebrar Sant Jordi com la nostra festa dels enamorats, en comptes de Sant Valentí. Aquell tipus de comèdia ja no gaudeix de la mateixa popularitat, i Meg Ryan és ara una dona de seixanta i escaig anys. Però que ningú s’estranyi si la troba aquests dies pels carrers de Barcelona, que escalfa motors per a la Diada de dimarts: ha vingut al BCN Film Fest a presentar Lo que sucede después , que ha dirigit i que protagonitza, juntament amb David Duchovny. Parla de l’amor, de nou, però en passat i amb protagonistes madurs: una exparella es retroba quan queden atrapats en un aeroport per una tempesta de neu. Hem pogut parlar amb ella en una entrevista compartida amb un petit grup de periodistes.

Les comèdies romàntiques ja no triomfen als cinemes com en els anys noranta. El món s’ha tornat menys romàntic i més cínic?
M’encanta aquesta pregunta! No sé si és més o menys romàntic, perquè les coses canvien, com passa amb l’optimisme i el cinisme. Em sembla que el cinisme és una actitud massa fàcil. Els protagonistes adopten la posició que es troben en un univers benvolent. Aquest entorn on es troben té a veure amb el perdó i la comprensió. Sempre han estat guiats cap a un bé més gran, i això no és una idea cínica. En un món cínic, et sents molt vulnerable, en realitat. Jo ho he viscut. He fet una comèdia, però té aquestes capes subjacents de lamentació, malenconia i nostàlgia. Això no vol dir que aquesta part no sigui tan profunda com la part cínica o la part més trista d’aquesta pel·lícula. Hi ha tanta profunditat a la llum, com a la foscor. Espero que el públic ho acabi descobrint.
La pel·lícula parla d’èxit i fracàs. Per què volia reflexionar sobre aquests temes?
Tots els que arribem als 60 hem tingut alts i baixos, èxits i fracassos. I t’adones que molt sovint el fracàs t’és útil, encara que no en siguis conscient ni hi pensis. Però no sé si m’interessava ben bé això. M’interessava la idea que aquestes dues persones, en un moment precís, se senten compromeses i vulnerables amb la relació amb les filles respectives. No vull fer un espòiler, però han d’entendre la pèrdua de la pròpia filla per entendre com avançar amb les seves filles respectives. Estan contemplant un fracàs, una tragèdia, d’una manera productiva.
En aquest món tan accelerat, creu que ens aniria bé a tots quedar tancats en un aeroport i mirar enrere les nostres vides?
Sí, però en un aeroport com el de la pel·lícula! Vaig pensar que és la mateixa oportunitat que ens va donar la covid, una situació en què estàvem molt aïllats. Hi havia el desig, la necessitat de connectar amb el nostre món. Volies sortir a sopar, trobar altra gent... Vam patir una solitud tremenda. I l’aeroport té això. És el que demanava la història. Crec que hi ha molt de valor en l’aïllament i la solitud. Ajuden a reconciliar-se amb un mateix.
Els protagonistes fan broma sobre la seva edat. La pel·lícula reivindica la gent més madura, tenint en compte que Hollywood la menysté?
És possible. La perspectiva d’aquesta pel·lícula és la de dues persones que donen voltes a la idea que no han passat la vida junts, que en la seva joventut hi va haver un malentès i ara miren enrere i intenten entendre què és el que va passar. Normalment, les comèdies romàntiques miren cap al futur, però aquesta mira cap enrere. No hi ha gaires pel·lícules que tractin de persones d’aquesta edat. I una de les coses que em sembla que és molt interessant és quants homes d’edat, que probablement no volien veure aquesta pel·lícula, l’han acabada apreciant i s’identifiquen amb el personatge de David, amb la seva ansietat. Hem actualitzat l’obra [el film adapta una obra teatral] i és una mica més moderna. L’home no sap quin lloc ocupa en la situació actual. I ella també lamenta coses. Són dues persones que es van trencar el cor fa temps, per culpa de malentesos, i ara tenen l’oportunitat d’aclarir-ho tot.
Quina importància ha tingut Nora Ephron a la seva carrera i en aquesta pel·lícula?
Vaig fer quatre pel·lícules amb ella i van ser una experiència única. Ella va ser part de la meva vida, i hi va haver un parell d’ocasions en què em va fer la sensació que l’entenia una mica millor. Hi ha una alegria molt especial, única, quan escrius una escena i veus que cobra vida no només per al públic, sinó per a tot l’equip. I ella va trobar màgia en tot això; en gaudia. Li estic agraïda per moltes coses, i no parlo només de la influència que va tenir en la meva carrera, sinó també com a amiga i mentora.
Treballar amb Nora Ephron, Diane Keaton o Jane Campion la va animar a dirigir?
Mai vaig pensar que, a causa del meu gènere, aquesta era una feina que no seria capaç de fer. I probablement va ser perquè vaig veure aquestes dones fent això, en un moment en què no hi havia moltes altres dones fent-ho. La capacitat que realment necessites per poder fer de directora és la de fer multitasca, i en aquest projecte ho vaig haver de fer d’una manera dramàtica: vaig haver d’escriure i dirigir, aconseguir que hi hagués un ambient divertit, dir el que volia dir... Així que estic agraïda pel seu exemple.
Com es conviu amb el fet de convertir-se en una icona?
La veritat és que no afecta la meva vida. Bé, potser és una mica estrany que et puguis trobar amb desconeguts i que et precedeixi una fama. Això no és gaire, però n’estic molt agraïda. De vegades, penso que si ets actriu i ets rossa i alhora ets una persona que diu el que pensa, potser et subestimen.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’Ideal estrenarà l’exposició ‘Jules Verne 200’ al setembre amb tecnologia d’última generació

Barcelona
cultura

Mariscal presenta el seu càntir “ondulat” per l’Argilà d’Argentona

Argentona
Literatura

‘Callahan’ Ruiz es treu la màscara a ‘Insània’ per a narrar pors i traumes que el turmenten

Girona
lliurament

Albert Jané rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona
Jordi Galli
Escriptor

“El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta diferent de la que vam recórrer”

Barcelona

Llibres que desconcerten els llibreters

Barcelona
art

La Generalitat compra a Todocolección tres taules del retaule ‘perdut’ del Palau Reial Menor

barcelona
guardó

La debutant Alba Gómez Gabriel guanya el premi BBVA Sant Joan

Barcelona
TEATRE

La Perla29 torna a la reconciliació i el conflicte de Mouawad a ‘Tots ocells’

BARCELONA