Hèctor Parra és l’afany d’abraçar el Tot des d’una extrema sensibilitat. És so, però també color, forma, textura, traç i relleu. Orgia, la seva setena òpera, és fruit d’un procés sinestèsic, de plasmar Roma en un bloc de notes durant la seva estada a la Vila Medici. Els torsos hel·lenístics es convertien en línies a llapis que tenien continuació al seu estudi romà, on naixien les línies vocals dels protagonistes, en un estat de trànsit. Parra va penetrar Roma com va penetrar Pasolini en la seva voràgine incessant d’assimilar l’absolut. Feia anys que volia convertir els versos pasolinians en Gesamtkunstwerk, i finalment ho va aconseguir, al costat de Calixto Bieito. L’11 d’abril es va estrenar al Liceu.

A Orgia, Pasolini i Bieito teixeixen un text ple de tensions, on tot és significat, sense cap reiteració ni obvietat. Un seguit de sentències tan extremament brutals com veritables en el món de la revolta dels seixanta, com també d’avui. I seguint els versos, la música de Parra ens recorda la nostra humanitat. Cada obra lírica és una forma d’endinsar-se en l’ànima humana en la seva condició tràgica de l’univers, i de plantejar-se les qüestions morals més universals.

La música d’Orgia manté una tensió dramàtica altament calibrada. Pura inspiració i sensibilitat que dibuixen línies vocals que donen ple sentit musical al text sense abandonar un lirisme exquisit, auster però expressiu, que tensa tessitures però evita els extrems. Mai en Parra el crit és eixordador, només l’eco interior que n’emana.

El baríton Christian Miedl es converteix en un ésser torturat i vituperat, oprimit per l’establishment per la seva condició homosexual i progressista que anhela el plaer i és oprimit pel vici de la seva dona, extorsionadora i obsessiva, i que converteix en dolor una extrema contradicció interna entre l’encaix en un món injust i dominat per la manipulació, l’abús de poder i la ignorància que la fan transitar turmentada entre Eros i Thánatos, fins al terrible acte de Medea, i el suïcidi.

L’home combina la línia vocal amb greus articulats sense abandonar el lirisme, que per moments es converteix en cant parlat. Molt intel·ligent l’ús del falset, que s’incorpora al corpus de manera natural. La soprano Aušrine Stundyté està feta per al paper: exhibeix color, matisos i una tècnica finíssima que, amb les inflexions vocals, narra tot el drama interior del personatge. El moment culminant, l’infanticidi, és extraordinari: per explicar l’aberrant violència, la dona i el fossat entonen una sarabanda lírica, tranquil·la, piano, lleugera i al mateix temps extremament expressiva.

Per la seva banda, l’orquestra, esponjada, gens immersiva, actua com un contrapunt a la línia en forma de taques, jocs de ritmes, textures i colors aspres i elèctrics, sota la direcció de Pierre Bleuse, mestre de l’Ensemble Intercontemporaine.

El teatre intel·lectual i de denúncia de Pasolini encaixa perfectament amb la visió de l’art de Milo Rau i amb l’òpera que al gener Parra estrenava a Ginebra i que el 30 d’abril i l’1 de maig s’ha representat a St. Plöten (Àustria). Justice és un crit de revolta que vol remoure consciències a partir d’un incident mortal causat per un camió cisterna d’una multinacional suïssa el 2019. Rau vol transformar la crua realitat negligent i irresponsable en un giny artístic ple de frescor, però posant el dit a la llaga, com fa en els seus judicis ficticis i artístics, els Tribunals del Congo.

“El Congo és el cor misteriós de l’Àfrica”, diu Parra després d’haver fet treball de camp al Katanga per inspirar-se. En la seva òpera hi trobem un sincretisme africà patent amb la introducció de melodies i ritmes congolesos. Parra i Rau construeixen una obra coral i elegíaca sobre aquesta vila, de la seva relació amb la mort amb l’omnipresència dels ancestres en la vida dels vius i de la violència de l’extractivisme.

Orgia i Justice són dos manifestos en favor dels invisibles, de la incomoditat i de les utopies possibles. Mai el seu discurs musical i metamusical pot deixar-nos indiferents, només fa que activar la nostra capacitat crítica i estimular-nos amb experiències estètiques ultrasensibles, veritables i belles.