Música

Crítica

Una història d’amor

Un concert amb sentit d’estat és el que vam poder gaudir, dimarts a L’Auditori, amb la presència de l’Orchestre National de France sota la direcció del seu titular, Cristian Macelaru (Timisoara, 1980), dins la temporada d’Ibercàmera. En aquests temps tant donats a les pors i les incerteses, res millor que poder gaudir d’una orquestra nacional fent d’ambaixadora cultural per portar-nos un concert dels de veritat. Tots sabem que aquesta orquestra nacional no acostuma a figurar entre les llistes de “les millors”, però això no significa que no pugui mostrar resultats brillants i, sobretot, que s’erigeixen en una veritable declaració de principis. El concert va iniciar-se amb un record a Gabriel Fauré (1845-1924), de qui el proper 4 de novembre es commemorarà el centenari de la seva mort a París. La cèlebre Pavane, opus 50, en la seva versió orquestral, ens va portar al món de somieig i de poesia màxima amb una interpretació on el silenci assolit a la fi de la interpretació ja va deixar entreveure com els resultats del mestre romanès estan sent d’allò més reconeguts afegint-se al llistat de grandíssims mestres que ha tingut l’orquestra al llarg de la seva història amb noms com Celibidache, Maazel, Masur o Gatti.

La presentació del pianista de Clermont d’Alvèrnia Alexandre Kantorow, que el dia abans havia celebrat el seu 27è aniversari, va venir a través del Concert per a piano núm.2 en fa menor, opus 21 de Frédéric Chopin, una pàgina que deixa entreveure com la inspiració i el domini de la forma del concert per a piano no sempre coincideixen. De totes formes, es va gaudir d’una lectura de gran expressivitat on el Larghetto va ser una baula més d’un concert que, perfectament, podem definir com una història d’amor. La declaració d’amor musical de Chopin a la cantant Konstancja Gladkowska, la d’un bis que ens va portar una paràfrasi de l’ària Mon coeur s’ouvre à ta voix de l’òpera Samson et Dalila (1877) de Camille Saint-Saëns (1835-1921) i la de la suite del Romeu i Julieta, opus 64 (1935) de Serguei Prokófiev (1891-1953), on l’orquestra va demostrar com les ambaixades culturals són també font per a la transmissió d’una història d’amor com la que vam escoltar dimarts.

Orchestre National de France
Temporada Ibercàmera
L’Auditori (Barcelona), 21 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Aire, el nou projecte dels cassanencs Anna Pérez i Xevi Vallès, estrena el seu primer disc

cassà de la selva
cultura solidària

El 19è festival El Patio de La Penyora arribarà dimarts al centre penitenciari de Wad-Ras

girona

Manrique salva el primer curs al Lliure amb un cartell molt popular

BARCELONA
ART

Clara Oliveras honora l’exili de l’avi al Mume a través d’una pala

La Jonquera
ART

El MNAC adquireix una pintura de Tamburini gràcies a una donació de la Godia

BARCELONA

La primera trobada de productors gironins d’arts escèniques serà el 18 de juny

salt
la bisbal d’empordà

Més de 40 espectacles i una aposta pel circ inclusiu en la Fira del Circ al Carrer

LA BISBAL D’EMPORDÀ
Sónar 2024

La IA ens farà la bugada, no les cançons

BARCELONA
Crítica

Aquells que moren quan estimen