Música

Crítica

música

El ‘Tour de France’

La 17a Temporada Ibercamera a Girona havia començat amb una filharmònica francesa, l’Orquestra Nacional de Lió, i va tancar el cercle aquest diumenge 26 de maig, de tornada al país veí, amb una grandíssima actuació d’aquella que ostenta el títol de ser l’Orquestra Nacional de França (ONF). A més, l’excel·lent programa estirava clarament de l’orgull gal, amb obres ‘impressionants’ dels tres grans mestres de l’impressionisme: Gabriel Fauré, Claude Debussy i Maurice Ravel. S’ajuntava al best of de la tríada, aparentment com un forà, el Concert n. 2 per piano i orquestra de Frédéric Chopin. Però si ho pensem bé, el polonès era fill d’un emigrat francès i va viure la major part de la seva vida adulta a Paris, on està enterrat al mític cementiri de Père-Lachaise.

Amb la Sala Montsalvatge de l’Auditori pràcticament plena, la primera part decorria sota els auspicis de l’enyorosa tonalitat de fa menor, arrancant amb la famosa Pavana Op. 50 de Fauré, àmpliament usada en bandes sonores fílmiques, pel seu caire nostàlgic, tendre i introspectiu. La interpretació era ministrada amb menester i concentració, notant-se especial primor en les subtilitats. Es va seguir un curiós episodi, en que alguns espectadors van aplaudir l’aparellador del piano, suposant que es tractava del solista. El tècnic va fer una cordial reverència i va rebre una salutació efusiva de la pròpia orquestra, desplegant riallades afables de la platea.

Entrava finalment en escena el pianista Alexandre Kantorow, sorprenent per la joventut i la figura espigada, amb unes mans aràcnides, nosferatianes, i que des del moment inaugural es va mostrar perfectament proficient amb el bellíssim opus de Chopin. L’execució va sonar solemne i òssia, potser com toca, en el Maestoso inicial, però també vertebrada i fluvial, creixent en grau envolupant a mesura que la paleta emocional es va colorant –com és matricial del Romanticisme– en els moviments següents, més vius, amables i inspirats. El públic va encomanar una potent i merescuda ovació al concertista de Clermont-Ferrand, que no va resistir a una propina, sota intimistes llums baixes, amb la delicadíssima Litanei auf das Fest Allerseelen de Schubert, segons l’arranjament de Liszt.

La segona meitat es va erigir amb més obres mestres d’alta volada, la primera de les quals La Mer – tres esbossos simfònics de Debussy, obertament inspirada en el mar i els seus amorosos aparellaments amb el vent i la llum solar. A mig camí entre el format de suite i el poema simfònic, se sustenta en les extravertides interaccions entre els diferents sectors de l’orquestra, veritables cintil·lacions feèriques que composen l’essència del gènere ‘impressionista’. Destaquen igualment els seus contrastants jocs de volumetria, evidents des del primer moviment, que comença amb suau delicadesa, fins al culminant tutti lumínic, que oxigena i omple directament els centres de plaer de l’hipotàlem - gràcies també, evidentment, a la prestació gràcil, confiada i lluent de la formació parisenca.

Tanmateix, era vox populi que l’obra més esperada del programa era la darrera, tractant-se del celebèrrim Bolero de Ravel: tothom volia ser arrossegat i abduït pel seu imparable remolí hipnòtic i efervescent, marca d’aquesta composició formalment perfecta, un dels exercicis d’estil més exitosos de la història, per molt que el mateix compositor, nascut al País Basc francès, se n’hagi demarcat amb certa prudència, ja que s’allunya del seu estil habitual, més auroral i sensible. La comesa va perfilar un autèntic sortilegi, viscut en comunió per tot l’auditori, amb l’ONF desembarassada i felina, remarcant el progressiu augment d’intensitat amb alta definició i precisió de rellotgeria, fins l’irresistible colofó, binaural com la sortida d’un coet a l’estratosfera.

El director, Cristian Macelaru, havia estat relativament discret durant la primera part, però en la segona es va veure més incorporat i dominant, fins i tot escorxant alguns passos de dansa sobre la tarima. Responent a les entusiàstiques palmes de l’assistència, el romanès va decretar un bis amb notòria facilitat, que seria l’exòtica i cavalcant Bacchanale de l’òpera Samsó i Dalila, creació del longeu Camille Saint-Saëns, una altra alta imminència de l’escola francesa: un epíleg apoteòsic i dionisíac, no només per la vesprada, sinó per tota la temporada Ibercamera, que cobria aquí els seus últims compassos. La promotora, no obstant, ja està preparant la propera edició del cicle a Girona, on s’esperen, com d’habitud, grans instants musicals a càrrec de les millors orquestres i solistes del món.

Orquestra Nacional de França
Auditori de Girona, diumenge 26 de maig. Temporada Ibercamera


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

art

La Generalitat compra a Todocolección tres taules del retaule ‘perdut’ del Palau Reial Menor

barcelona
guardó

La debutant Alba Gómez Gabriel guanya el premi BBVA Sant Joan

Barcelona
TEATRE

La Perla29 torna a la reconciliació i el conflicte de Mouawad a ‘Tots ocells’

BARCELONA
còmic

Barcelona serà la ciutat convidada del festival de còmic d’Angulema 2025

barcelona
música

Prop de 30.000 assistents al festival Cabró Rock

barcelona
cultura

Carlus Padrissa: “Mai cap ària ha estat tan eròtica, tan orgàsmica”

Girona
Guardó

Eva Vàzquez, beca Finestres d’assaig

Barcelona

Segona temporada de l’exposició que explora la relació de Gala amb la moda

PÚBOL

S’estrena el curt ‘Ombres silencioses’ rodat durant la primera Hackató

GIRONA