“General: l’home és molt útil. / Pot volar i matar. / Però té un defecte: / Pot pensar”, escriu Bertolt Brecht en un poema de la sèrie Deutsche Kriegsfibel (Cartilla de guerra alemanya), al recull Svedborger Gedichte. Són els poemes escrits durant el quinquenni que el líric, dramaturg i teòric del teatre va passar a la ciutat danesa que bateja el recull. Fugint del nazisme (tenia inclinacions comunistes i dona jueva), es va refugiar a Escandinàvia entre el 1933 i el 1941, abans de fer estada als Estats Units, entre el 1941 i el 1947. Avui, Feliu Formosa, versat i apòstol de l’obra brechtiana, aplega i tradueix aquest recull de poemes i alguns altres d’esparsos, escrits entre el 1947 i el 1956, d’un gran valor literari, però també històric i cultural.

L’home pot pensar, i l’obra de Bertolt Brecht n’és un ferm i revolucionari esperó. Com a dramaturg, revoluciona el teatre clàssic, eliminant de les seves obres el component estructural de la catarsi aristotèlica. Calia evitar que el públic s’identifiqués amb el protagonista per tal de fer-lo crític i lliurepensador. La lírica revolucionària de Brecht, al seu torn, rau en la forja d’una veu socialment compromesa: es tracta d’una poesia marxista de resistència, en contrast amb la lírica hermètica, formalista i pura.

Aquests poemes són una condemna del règim nazi i el feixisme, l’absurditat de la guerra i el capitalisme, i un estímul per a la lluita de classes que –com explica Heike van Lawick al seu pròleg il·luminador– ha quedat pendent: “Qui no treballava passava fam. Ara / passa fam el treballador. Les mans que reposaven a la falda / tornen a moure’s: munten granades”. A través d’una ironia corrosiva, el poeta denuncia les conseqüències socials del conflicte bèl·lic, desemmascara la buidor de la retòrica política i les contradiccions “dels de dalt” (l’expressió hi és recurrent): “La guerra mata / allò que la seva pau / encara no ha arrasat”. Aquesta ironia ataca, també, el discurs nacionalista, que, rere grans proclames ideals, obvia les necessitats reals del poble: “Els governs / signen pactes de no-agressió. / Home senzill / redacta el teu testament”.

Es tracta de poemes epigramàtics, càustics i mordents, que enclouen veritats greus i punyents. El llenguatge és directe, senzill, implacable: Brecht evita les paraules grandiloqüents i tria mots clars (pa, guerra, vencedors i vençuts, poble, gana, treball, camp, terra) i un estil literal, despullat de metàfores, imatges, al·legories o símbols, fins al punt que molts versos semblen relats d’evidències, declaracions de fets. Impera, aquí, el concepte brechtià de Verfremdungseffekt (efecte de distanciament): com el teatre, la seva poesia també evita el patetisme que té, per efecte, vincular i vehicular el lector emocionalment. Cal, en primer terme, que l’art provoqui una transformació en la consciència i actuï com a principi d’acció. Amb aquesta fi, sovint els epigrames prenen una simplicitat gairebé infantil i una estructura repetitiva que, seguint la tradició de la poesia popular, permet recordar-los i repetir-los fàcilment.

La poesia brechtiana, doncs, no es limita a la denúncia: es dirigeix, didàctica, a les generacions obreres de la postguerra, a les quals assigna la responsabilitat del canvi (“Si es reparteixen els camps dels cacics, / no cal conquistar els camps dels camperols ucraïnesos”); sacseja la consciència i activa el pensament (“Per meditar sobre d’on venen / i on van, durant els tranquils / capvespres, estan / massa cansats [...] Si els de baix no pensen / que són a baix / mai no s’alçaran”).

Vet aquí els poemes escrits a l’exili i publicats per primera vegada a Copenhaguen el 1949, que no apareixerien a l’Alemanya Oriental fins al 1955. La corrupció moral, la manipulació retòrica, la distorsió de la realitat, els estralls de la guerra i del liberalisme, fan eco en un moment en què la propaganda política i la manipulació mediàtica s’han establert com a tendències globals. L’escriptura brechtiana a l’exili, temerària, enllaça amb la de tots aquells creadors que, havent fugit d’una guerra, des d’una dictadura o en països pseudodemocràtics, posen en risc la seva vida i llibertat per alertar els compatriotes amb el mateix esperit que Bertolt Brecht.

Agraïm a Formosa que hagi clos la selecció del recull amb Cançó de pau, un últim clam que sembra i encoratja l’esperança en la concòrdia universal.