El falangista que va néixer tres vegades i perviu encara

Rafael Sánchez Mazas. Un personatge històric que la literatura ens va descobrir a la majoria a través de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina, que, poc després, va ser adaptada al cinema, també amb èxit, per David Trueba. Rescatat d’un cert oblit malgrat ser una de les peces clau del falangisme i glorificat pel règim franquista, el recordem especialment per aquell periple novel·lesc durant la Guerra Civil Espanyola que el va portar a terres gironines, quan va fugir indemne d’un afusellament fallit i va malviure amagat en els boscos, granges i masies del Pla de l’Estany, gràcies a la bona fe de la gent i algun soldat republicà que va preferir mirar a un altre costat. Ara, un historiador prestigiós com és Maximiliano Fuentes Codera (Buenos Aires, 1976), també gironí d’adopció com Cercas, ha decidit rescatar novament Sánchez Mazas, en el seu cas de la ficció (per molt hibridada amb la història que fos), i ressituar la seva figura al lloc que li pertoca, fonamental per entendre aquell període històric. Ho ha fet aproximant-se a la seva trajectòria vital, intel·lectual i política, posant llum a les moltes ombres que tenia aquest personatge complex. El resultat és una obra que serà, en paraules del professor d’història contemporània Giaime Pala, “indispensable per a qualsevol historiador que tracti aquest tema, perquè perdurarà historiogràficament com a llibre de referència per a qualsevol estudi de l’extrema dreta”. També, se sobreentén, per comprendre la que encara perviu actualment.

Parteix amb un títol magnífic, Sánchez Mazas. El falangista que nació tres veces (Taurus, 2025), el qual fa referència als tres naixements del personatge: el 1894, quan va néixer a Madrid tot i viure i sentir-se més de Bilbao; el 1939, quan s’escapa miraculosament de l’afusellament al santuari del Collell, i el 2001, amb el naixement literari amb què Cercas el va salvar despertant debats encesos.

La gran pregunta és per què fer-ne ara una biografia? Aquesta se li va fer a l’autor dimecres en la presentació del volum que va tenir lloc a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona, envoltat de gent que estima, amics i mestres, com va qualificar els dos companys de la universitat que l’acompanyaven dalt de l’estrada, el professor d’història Giaime Pala i el de literatura catalana Xavier Pla (biògraf de Josep Pla). Tenir l’accés privilegiat a la correspondència privada, així com als seus llibres i articles, no era la justificació principal. Ho és més, com va dir, el fet de ser realment un personatge “detestable”, tot prenent l’adjectiu introduït per Pla abans. També, perquè resulta d’allò més “antipàtic” i, per què no, “orsià”, sent Eugeni d’Ors una figura que apassiona tant a Xavier Pla com a Fuentes i del qual han escrit llibres i articles. “Certament és una persona als nostres antípodes ideològics, però és essencial per conèixer els perills de la nostra societat”, va dir l’historiador, que ha centrat la seva carrera d’investigació a furgar per saber més de les dretes extremes del segle XX. Sánchez Mazas és un personatge “obligat” per entendre-les, per entendre com s’articula la dreta i en aquest cas el feixisme. No debades, tenia el carnet número 4 de la Falange –per tant en va ser clarament un dels membres fundacionals–, va ser un dels creadors de la litúrgia i la simbologia feixista i una figura clau com a frontissa entre les dues dictadures, la de Primo de Rivera (del qual es va convertir en la mà dreta) i la posterior de Franco.

A partir d’aquí, Maxi Fuentes va creure necessari que calia apropar-s’hi a través d’una biografia, una forma d’entendre la història col·lectiva (a través de la particular), conscient que en el pla llarg els personatges són d’una peça, però en el pla curt són un trencaclosques (frase que va aprendre d’Isabel Burdiel). A banda, doncs, de la perspectiva que li oferia sent com era el creador del discurs de la Falange, la complexitat del mateix personatge també l’interessava. “Un intel·lectual que s’ho creia des de ben jove. Que quan l’envien de corresponsal al Marroc del desastre d’Annual escriu a la seva mare orgullós que no es creien que era un periodista sinó un escriptor.” És a dir, un intel·lectual.

I parlant de cartes, aquesta vessant més humana, la que transcriu sense filtres a través de la correspondència, és la que el va convèncer que tenia prou material per aportar una nova dimensió al Sánchez Mazas glorificat pel franquisme. A més del component edípic del personatge (Xavier Pla ho veu així), hi ha exemples reproduïts al llibre que demostren com ell mateix revelava a la seva estimada mare crítiques al règim –”això no funciona, mare”– escrites poc després d’haver-lo enaltit davant de multituds en algun dels discursos.

Així mateix d’“esquizofrènica” es pot dir la seva relació amb el poder; “la seva incomoditat quan és a tocar-lo” i que la cartera de ministre sense poder que li van atorgar durant el franquisme l’alliberava de tal responsabilitat. Per entendre millor aquest aspecte, Fuentes, per si no queda clar a la biografia, qualifica Mazas de profundament “covard”. Ho va ser al llarg de la seva vida; ell, un home que no es va estar d’enviar tota una generació a la guerra, quan mai va ser a la primera fila. Al contrari, amagant-se constantment durant la guerra, escrivint una novel·la a l’ambaixada de Xile mentre queien les bombes a Madrid o fugint de la capital espanyola, passant per El Escorial a visitar el seu mentor religiós fins a anar a parar a Barcelona emparat per la Quinta Columna fins que el servei d’intel·ligència republicana el deté al carrer Muntaner i “va i ho explica tot, tot! Criticant Franco si cal, que és així com es salva de la condemna a mort”. I pel que fa a l’heroisme suposat de l’episodi del Collell, aquest va ser mitificat pels serveis de propaganda. “S’ha d’entendre això com un acte de glorificació heroica del règim franquista perquè lligava així amb la dictadura de Primo de Rivera el cordó umbilical del falangisme.” El resucitado, un mite.

Quant a la cèlebre llibreta en què el nostre protagonista escrivia en format dietari la seva fuga amagat per terres de Mieres i Cornellà del Terri, detalla l’historiador, com ho il·lustra al llibre, que creia que era una invenció magistralment literària de Cercas fins que li va caure a les mans. Va explicar que la casualitat rau en el fet que la seva parella, la Mònica, és íntima amiga de familiars hereus d’aquell Mas Borrell on Sánchez Mazas es va amagar i deixar enrere el dietari on es descriu el seu periple i contacte amb els amics del bosc. De covard a mite hi ha molt poca distància.

Una altra cara del personatge en què l’autor insisteix és que durant aquesta última etapa, encara que s’ha cregut que està marcada per un segon pla o com a figura més decorativa, creu i assenyala que “ni de bon tros”. Fuentes es basa en el fet que Sánchez Mazas continuarà apareixent als actes més rellevants, fent xerrades en escoles de formació o, fins i tot, una visita a l’Argentina de Perón. I encara que veu, com la resta de franquistes, que els seus fills els surten “rana”–és a dir, antifranquistes–, a l’últim llibre polític que escriu deixarà ben clara una reivindicació: “Ni me olvido, ni me arrepiento.” Aquell vell falangista, tan feixista ell, profundament catòlic i monàrquic, si aixequés el cap estaria de ben segur orgullós que la continuïtat orgànica del seu discurs encara perviu al segle XXI. Ell, malauradament, no només és l’únic resucitado.