La dansa més bella i la menys ballada

Al cap de l’any es fan unes 3.500 ballades i audicions de sardanes a Catalunya, o el què és el mateix, més de 60 actuacions cada cap de setmana arreu del territori, segons el departament de Cultura de la Generalitat. Aquesta xifra, juntament amb l’estabilitat del nombre de colles, el creixement sostingut del nombre de cobles i del nombre de sardanes estrenades en els últims 30 anys, pot fer pensar que la dansa popular catalana per excel·lència, la sardana, té molt bona salut.

Però no és així, ja que el terme popular aquí no s’acaba de desplegar. Segons el sociòleg de la UAB Josep Verdaguer, el terme popular s’aplica per la quantitat de gent que la balla i no per la gent que se la mira. I una cançó, una dansa o una recepta culinària es considera popular quan s’ha transmès de pares a fills més enllà de les classes socials i de contextos polítics determinats, i ha sobreviscut a l’empenta de les cultures forasteres. Tot el que no ha passat amb la sardana. Per què?

Per començar, per falta de relleu generacional. Mentre a les cobles sí que hi ha hagut un relleu clar amb uns joves que cada dia estan més professionalitzats, a la plaça el nombre de balladors no augmenta ni es rejoveneix. Els joves no van a la plaça perquè d'unes dècades ençà hi ha hagut una transposició dels valors.

Sociòlegs i balladors hi coincideixen. Montse Moritz, exballadora i professora de primària, considera que estan en crisi els valors com l'esforç, el sacrifici, "perquè els joves d'ara han nascut amb la democràcia i tot els ha vingut donat". Segons Moritz i Roser Vilaplana, dansaire de 18 anys, "la gent també menysté la sardana perquè no la coneix", i afegeixen que als joves els "fa vergonya" ballar a plaça perquè se'ls titlla de "rars".

Segona raó: avui l'individu és més important que el grup. Així ho afirma Josep Verdaguer, que diu que la sardana no permet el lluïment personal, en ser exclusivament una activitat de grup, i dificulta l'expressió de la subjectivitat, tan important en el context social actual. Com també ho són les emocions per sobre de la raó, del sentir per sobre del pensar, i la sardana torna a quedar fora. L'emoció s'aconseguiria si es fes del ball català un espectacle, com ha passat amb altres símbols nacionals com els castells.

De fet, sí que hi ha hagut iniciatives de revolucionar la sardana a través de la seva música, que tot i tenir cert ressò en el seu moment, no han acabat de quallar. La Sardanova de Santi Arisa, als anys 90, va aportar aire fresc a la música de cobla i per tant a la manera de ballar.

L'intent fagocitat de la sardanova
Enmig de la recerca de nous sons, uns que sumessin la música artesana catalana i els sons que Arisa escoltava a la ràdio i que tenien molt a veure amb les big bands, va néixer la sardanova, gairebé de casualitat. Així ho explica el música manresà que nega que el nou gènere fos un encàrrec.

El naixement de la sardanova va aixecar polseguera dins i fora del món sardanista, tot i que Arisa no es cansa de repetir que ell "no volia substituir la sardana ni en volia canviar la manera de ballar-se". Però el que havia de ser un mitjà per anar a parar directament a la sardana es va convertir en un èxit autònom. Va ser en aquest punt quan persones de dins el propi moviment sardanista van tenir por que la sardanova acabés menjant-se el mercat de la sardana i es va deixar de programar als aplecs.

Un altre aspecte que no beneficia actualment la sardana és la seva vinculació amb l’església catòlica. En els seus orígens, segons Josep Verdaguer, a l'Església l'interessava promoure aquest ball "perquè la gent no s'arrambava, no hi havia un contacte físic directe" i perquè el tipus de música tranquil·la, poc exaltada, inhibia, "no motivava l'aflorament de les baixes passions", segons Verdaguer.

La sardana té encara ara una llosa a sobre quan se l'associa a la Lliga regionalista. Sociòlegs i balladors coincideixen a dir que la pràctica de la dansa té un regust de burgesia, de conservadorisme, de caduc, de reivindicació nacional simbòlica que va tenir molt de sentit durant el franquisme però que amb l'arribada de la democràcia ha quedat aparcada.

Tots els actors coincideixen també a destacar el cas omís que fan els mitjans de comunicació de la sardana i la cobla. Per Verdaguer, aquesta omissió ha estat afavorida per les polítiques culturals. Recorda que quan va néixer TV3 es tenia por que no acabés sent "una televisió antropològica" i antiquada. "La modernitat s'ha associat indestriablement a les músiques que han vingut d'altres països i s'ha tingut poc en compte la modernitat pròpia del país".

Però l'endogàmia també fa mal al moviment sardanista. Segons el periodista Albert Font-Tarrés, el propi moviment ha perjudicat la bona marxa de l'expansió del ball. "Volen una dansa oberta i integradora, però només fan coses per a l'autoconsum", indica. I afegeix que el moviment funciona "per inèrcia", i cada any es fan les mateixes activitats i de la mateixa manera.

La Generalitat, que ha iniciat el procés per declarar la sardana dansa nacional del país a instàncies de la Federació Sardanista de Catalunya, en l’acord de govern aprovat queda reflectida la mala salut de la dansa: “Tots plegats (colles, associacions, historiadors, informadors) però, coincideixen a manifestar que, tot i que avui es continuen produint grans sardanes en clau contemporània, la sardana mostra símptomes de crisi, per manca de presència i de reconeixement públic”. Sigui o no la més bella de totes les danses que es fan i desfan, la sardana està en perill.