Carles Sabater: el més gran dels seductors
La veu del Boig per tu, la melodia més popular de la història del rock català, tenia 37, un passat ple d’èxits amb la seva banda, Sau, i un futur de glòria en els musicals catalans gràcies a protagonitzar els llorejats espectacles Tots dos, amb Àngels Gonyalons, Company, dirigit per Calixto Bieito, i Els pirates, de Dagoll Dagom.
La seva desaparició va deixar òrfena la nostra cultura del primer gran fenomen de fans del rock català, i d’un actor de musicals únic i irrepetible. Però també va significar la pèrdua d’una personatge de biografia intensa que provocava una increïble fascinació a tots aquells que el van conèixer de prop. Carles Sabater era, per tothom, el més gran dels seductors.
Diuen que abans de parlar ja cantava. Va arribar al món el 21 de setembre de 1962 a la clínica del Pilar de Barcelona i la seva mare, la Pepita, recorda que abans de pronunciar cap paraula ja taral·lejava. Vivien a la Barceloneta, però estiuejaven a Llançà, a la casa dels avis materns. Allà el petit Carles jugava a ser cantant, improvisant un escenari al replà de l’escala. La seva cançó preferida era Juanita Banana, de Luís Aguilé.
Era un noi tímid, que passava desapercebut, i que va créixer amb els amics del Club Natació Barcelona i el Club Natació Montjuïc. Li agradava l’esport.
Quan li va tocar fer els exàmens de selectivitat, tenia la intenció de matricular-se a biologia, però ves per on que a COU va interpretar un petit paper en una obra de teatre: Gente bien, de Santiago Rusiñol. Llavors va demanar al seu millor amic, Joan Pinell, que l’acompanyés a inscriure’s a l’Institut del Teatre. No volia anar-hi sol, tenia por que se li enganxessin les paraules. Aquell noi tan discret i poqueta cosa era el mateix que, ben aviat, es menjaria els escenaris.
Anava a classe amb la Lloll Beltran i el Ramon Madaula, entre altres noms que es farien prou coneguts a l’escena catalana. Duia una carpeta folrada amb les fotografies de James Dean, el seu ídol. Li despertava una fascinació especial aquell actor que va morir amb només 24 anys. La companya del Carles durant onze anys, l’actriu Laura Jou, insisteix que tenia una obsessió: no suportava envellir. Que es preocupava per l’últim rínxol de la seva imatge. Que es negava a imaginar-se com un artista de seixanta anys i cabells blancs.
Joan Ollé i Josep Maria Flotats van ser els primers valedors del seu talent. Romeo i Julieta, Una jornada particular, Cyrano de Bergerac, semblaven conduir-lo a una carrera teatral prometedora, però en Carles trobava alguna cosa a faltar: la música. El maig del 86 va passar un càsting per a un programa infantil i juvenil de TV3 que es deia Àula visual, dirigit per Ricard Reguant. Es tractava d’entrevistar el director d’un col·legi de músics de Vic, que es deia Pep Sala. Van connectar pel sentit de l’humor, van anar junts a sopar, van parlar de música, que si els agradava dava Police, Prince, Stevie Wonder o Joan Manel Serrat, i van decidir que crearien un grup de pop. Es diria Sau, com el lloc on tenien el seu local d’assaig, on cada cap de setmana es trobarien per provar, assajar i inventar cançons. Carles Sabater havia trobat un camí.
La primera cançó seria Viure sense tu. La van editar en una maqueta juntament amb tres peces més, una d’elles la que va captivar l’equip del Mikimoto Club, un programa de Catalunya Ràdio que punxava música comercial i que per primer cop s’atrevia sense complexos amb un tema en català: Sense estil. La maquinària ja estava engegada. Els primers discos, No puc deixar de fumar (1987) i Per la porta de servei (1989) van servir d’escalfament a l’èxit.
Any 1990: Quina nit, l’esclat definitiu
Per ell l’estat de felicitat pura era sobre l’escenari, on entrava en comunió amb el seu públic, com un anhel de fondre’s amb ell. “Sou collonuts”, els hi deia, una proclama que després no s’han cansat de repetir els grups de rock català. Cantava des de l’actor, aprofitant tots els seus coneixements teatrals per escenificar el seu paper de músic. La veu era el seu talent, i la seva posada en escena un llenguatge per comunicar les seves emocions. Tenia imatge, molta imatge. Es preocupava pel seu joc de camises i per on li queia cadascun dels seus rínxols. Les tornava boges. No tenia una actitud arrogant, ni revolucionària, ni excèntrica. Era ell, només ell.
L’esclat definitiu va arribar amb Quina nit (1990). En aquest àlbum s’hi inclouen molts dels clàssics de Sau, com Boig per tu o És inútil continuar. El concerts es van multiplicar per tot el Principat, i s’hi van afegir les Illes i el País Valencià. La diada més memorable va ser la de les Festes de la Mercè, a Barcelona, on van actuar amb Los Manolos i els Psychedelic Furs davant de cent mil persones. El macroconcert del Palau Sant Jordi del 14 de juny de l’any 1991, en què van convocar 22.000 persones amb entrada de pagament actuant al costat de Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, va ser la prova irrefutable de la popularitat de Sau i del carisma del Carles. Per això la multinacional Emi els va oferir un contracte amb el qual van enregistrar als prestigiosos estudis Metropolis, de Londres, un doble àlbum, El més gran dels pecadors (1992), que vendria més de 50.000 exemplars. Una famosa intèrpret espanyola que pertanyia a la mateixa discogràfica, Luz Casal, va popularitzar una versió en castellà del Boig per tu, amb el nom de Es por ti. L’estat de gràcia va culminar a la Monumental de Barcelona, plena a vessar, on els Sau van enregistrar el Concert de mitjanit (1993) amb la col·laboració de la mateixa Luz, Rebeldes, Phil Manzanera (Roxy Music) i el llegendari Robbie Robertson (The Band). Un luxe.
Aleshores, Carles Sabater s’havia convertit en una autèntica estrella del rock. Havia viscut uns anys molt intensos amb Sau, de molt treball i molta carretera, de moltes seguidores que el perseguien i amb l’etiqueta de sex symbol català penjada a l’esquena. La creu era la crítica, que malgrat haver de reconèixer l’èxit els acusava de massa tous i de grup de fans, cosa que mai no va pair gens bé. Semblava que no li perdonessin que fos guapo.
Però hi havia una cosa que el preocupava més: trobava a faltar el teatre. I al seu mentor, Ricard Reguant, se li va ocórrer que si sumava música més teatre en sortiria actor de musicals. La fórmula idònia. Per això l’any 93 Sau es va aturar.
Fins a dues hores firmant autògrafs
Carles Sabater va acceptar ser el protagonista de l’espectacle Tots dos, juntament amb Àngels Gonyalons, que recollia una selecció de cançons de Sondheim. La popularitat dels dos personatges era tal que les cues per signar autògrafs després de l’espectacle duraven entre una i dues hores. El següent musical, Company (1997), dirigit per Calixto Bieito, el va encimbellar.
Segons la crítica teatral, el millor paper de tota la trajectòria del Carles. El personatge, Bobby, li anava a mida: un home a qui conviden a totes les festes, guapo i farcit de nòvies, però que en realitat se sent sol. S’hi sentia plenament identificat. Era la seva vida. Finalment, Joan Lluís Bozzo el va triar per protagonitzar un altre musical que va arrasar, aquí i a Madrid, Els pirates (1997). El director de Dagoll Dagom afirma sense embuts que en els darrers deu anys no ha trobat cap actor català que reuneixi tantes condicions per als musicals com ell: una veu bona per cantar, una gran capacitat per actuar, un físic atractiu i una vis còmica per riure i fer riure.
Però una vida tan intensa ha de tenir un preu. Perquè alternava un alt ritme de representacions amb Els pirates amb la preparació d’un nou disc de Sau, Amb la lluna a l’esquena; alhora, mantenia els seus altres compromisos en el món del cinema i la televisió. De fet, Carles Sabater mai havia deixat d’estar en diversos flancs alhora: a la pantalla gran havia lluït a la pel·lícula Gaudí (1989), on va donar una nova vida a l’arquitecte sota la direcció de Manuel Huerga. A la televisió, les participacions més recordades són en dues sèries de Televisió de Catalunya, Arnau, I ara què, Xènia? (1993), un altre cop amb Àngels Gonyalons, i el culebró Sitges (1997), on li va tocar un final trist: havia de morir d’un accident. També moria jove a La Monyos (1997), la pel·lícula dirigida per Mireia Ros amb un paper protagonista pensat a mida per al Carles. Massa coincidències fatals.
Dos mesos abans de l’últim concert, el Carles deia que estava cansat. Dormia poc i malament, seguia fent gimnàstica i acceptava totes les feines que li proposaven com si l’energia no li hagués de faltar mai.
Va morir el 13 de febrer de 1999, la nit en què iniciava la gira número 12. Després d’un sobreesforç en l’actuació, va caure desmaiat als camerinos al davant del Pep Sala. L’autòpsia va revelar una aturada càrdio-respiratòria sense més explicació que una mort sobtada, injustificada, com la d’un futbolista al camp de futbol. Una mort tan prematura que encara costa d’encaixar, però que de cara als seus seguidors el va convertir en un mite.
