Des de la catedral de Canterbury

A vegades és de l'erupció d'una extravagància enmig de la més ordinària rutina d'on provenen algunes de les grans revelacions de la vida. En el cas de l'arquitecte anglès David Mackay, el fenomen té nom i cognom: Cuthbert Smith, que seria equivalent a Eleuteri Pérez, posem per cas, és a dir, un nom rar precedint el més corrent dels cognoms. Aquest home, doncs, que en si mateix ja designava la banalitat i la meravella, va ser el professor de literatura de Mackay en els anys ja llunyaníssims de l'internat de benedictins on va cursar els estudis elementals, i és a ell a qui deu, en aquell ambient claustral i cohibit, el descobriment dels Contes de Canterbury, de Chaucer, el text fundacional de les lletres angleses, segons el cànon patri, però sobretot, «la primera finestra oberta al món» per a un alumne que des del primer moment va quedar enlluernat per l'humor, la sensualitat, el cant a la vida d'aquells pelegrins que entretenien el camí fins a la catedral de Canterbury explicant-se saboroses narracions. D'aquella lectura, va aventurar-se a afirmar dimecres l'arquitecte en la primera sessió del cicle Empremtes a La Mercè de Girona, és probable que neixi la seva vocació per una professió que, igual que Chaucer, li ha ensenyat a prendre en consideració tots els escaires que presenta la vida, la més forta de totes les influències que pugui mencionar, va dir. Perquè per Mackay l'arquitectura moderna és una carcassa buida si no es planteja la seva dimensió social, si no té en compte que cada cop que s'alça un edifici es crea al mateix temps un espai al voltant, si no s'entén d'una vegada per totes que el més difícil per a qualsevol arquitecte no és esculpir façanes amb elements més o menys vistosos, sinó saber donar l'angle precís a una cantonada, saber exactament en quin punt una paret toca a terra, acceptar l'horitzó d'una cornisa com un humil subratllat de la línia del cel.

Mackay, que acaba d'integrar-se com a patró a la Fundació Rafael Masó, tal com va anunciar dimecres el seu director, Jordi Falgàs, va revisar les seves influències, estètiques i literàries, en una sessió salpebrada de mostres dels edificis que ha projectat i de referències a Bruno Zevi, Alvar Aalto, John Summerson, Antoni Gaudi, Josep M. Jujol, Thomas Sharp o John Ruskin, però per damunt de tot d'una indestructible convicció en l'arquitectura com a summa de sabers, des de l'art a la religió, des de l'economia a la política, que la converteix en un instrument privilegiat de cohesió social. Potser aquest raonament explica el to entre cínic i juganer, i no pas complaent, amb què va acabar la intervenció esplaiant-se en la descripció de la mansió que havia planificat a Palma de Mallorca amb els seus socis Oriol Bohigas i Josep Martorell per a un ric magnat que no en feia prou de posseir la seva indecent fortuna, sinó que exigia per damunt de tot poder exhibir-la, reclamant-los, a cada projecte que li presentaven, un disseny que fos encara més ominosament car.