Una exhibició

La Sonata en si menor de Liszt és una obra idònia per a les característiques d'Arcadi Volodos. La música neix i mor en les profunditats abissals del piano emmarcant un proteic microcosmos d'atmosferes i paisatges, de l'exaltació èpica a l'excelsitud beatífica, de les turbulències infernals a la cristallina puresa angelical. Volodos va excel·lir en tots els aspectes: la gamma dinàmica deixa estupefacte –ja siguin els greus més eixordadors o els aguts més ingràvids– i la tècnica desafia tota descripció. Però, per sobre de tot, l'intèrpret va caracteritzar cada passatge amb els colors més adients sense perdre mai de vista el fil que unifica la diversitat d'episodis. Amb Volodos, la sonata no va ser un mer castell de focs pianístics, sinó una concentració ultradensa de profunditat musical.

La grandiositat lisztiana va tenir el seu fascinant complement en el Schubert de la primera part, com en la infreqüent i fragmentària Sonata D625 (el pianista hi va incloure l'Adagio D505 com a temps lent, una solució plausible), amb les seves inquietants premonicions dramàtiques amarades d'un inefable sentit melòdic. Volodos va destil·lar la màxima exquisidesa poètica en tres dels Moments musicals D780, en especial en un número 2 d'adolorida dolçor. L'exhibició de totes les il·limitades possibilitats musicals de Volodos va continuar amb un reguitzell de vuit propines. L'acumulació exagerada d'elements pertorbadors de l'escolta –imbècils amb mòbil, cel·lofanes sense misericòrdia, un audiòfon acoblat i les intrusions futbolístiques de l'exterior– no van impedir que l'experiència fos inoblidable.