Les expansions de Pujolboira
L'artista reuneix per primer cop a Girona una tria de pintures de gran format fetes els últims trenta anys
A Ramon Pujolboira, potser perquè viu a l'Empordà, l'atrauen les grans superfícies des de fa molts anys, però darrerament no només hi sent inclinació, sinó a més a més un incontenible entusiasme. Aquesta apoteosi de l'expansió, que trasllada cada cop amb pinzellada més densa i enèrgica a les teles de gran format, pot arribar a prendre formes inesperades quan s'hi barreja l'atzar, com quan els aiguats de l'hivern passat van arrasar l'oliverar que té a Albons i van deixar a la vista un tronc tortuós a propòsit perquè l'artista l'arrenqués d'arrel i el convertís en un peix espectacular de cinc cues que presideix, des d'avui (inauguració a les 19 h), l'entrada a l'exposició retrospectiva que presenta a la Casa de Cultura de Girona.
Jardins secrets, un títol que al·ludeix a la passió dual de Pujolboira pel paisatge, sempre humanitzat, supervisat, enjardinat, i pel simbolisme, amb tints intermitentment surrealistes, si s'entén el concepte com una “deliberada alteració de la realitat”, tal com aclareix ell mateix, és la primera ocasió de veure reunides una vintena de teles de gran format, la majoria de més de dos metres de llarg, i algunes, com la programàtica Mediterrània, de fins a set metres, realitzades els últims trenta anys, entre 1981, quan va començar a treballar en quadres de grans dimensions, i aquest mateix 2011, del qual daten dues peces del tot inèdites i en què es percep la importància cada vegada més rellevant que l'artista concedeix a la textura i el gruix de la pintura. La figura femenina, el peix, la vegetació, les arquitectures classicitzants (glorietes i laberints, sobretot), el mar, el cel, la lluna, són alguns dels temes recurrents en unes obres que interpel·len motius iconogràfics molt antics, des dels interiors del barroc holandès a l'endreçada urbanitat del noucentisme, però sobretot les generoses planures de l'Empordà, on Pujolboira, nascut a Barcelona el 1949, viu des de 1976. No són, però, representacions fidedignes de cap paisatge. Igual que a les novel·les, diu que tracta amb “assumptes ficticis però versemblants”, encara que l'homenatge al goig del Mediterrani i a la seva llum hi és més que evident. L'exposició, oberta fins a l'1 d'octubre, es complementa amb guaixos, gravats i olis de format més petit que en molts casos han servit de preparació per a algunes de les teles monumentals.
