Cultura

Guillem Roma

Cantautor

“El món de la música està canviant. Potser massa ràpid”

Entrevista al cantautor Guillem Roma

Fa un any va publicar el seu segon treball, Oxitocina. A banda de la gira d'aquest disc, té altres projectes en ment?
Estic preparant temes nous perquè m'agradaria començar a gravar un altre disc abans d'acabar l'any.
En què consistirà?
La cosa no està definida, tot i que hi estic treballant i ja hi ha algunes cançons fetes. No saps ben bé com serà un disc fins que està bastant acabat i encara és molt d'hora per dir-ho. El que si que li puc dir és que segueixo amb influències de musiques populars i que el motor que em mou continua sent fer el que tinc ganes de fer, sense la pressió de fer el que toca o el que es porta... Una mica el que em va sortint, amb totes les incoherències que això pugui representar.
No va poder gaudir del seu primer disc, Secret Place (Afònix, 2007) perquè va marxar a viure a fora. En canvi, sí que ha pogut fer gira de concerts amb Oxitocina. Com ho valora?
Estic molt content per com està funcionant, tot i no tenir el suport d'una empresa de management i una discogràfica. El projecte l'he anat fent jo. Al principi vaig pensar en buscar un productor que m'ajudés a gravar el disc però al final, per pressupost i temps, ho vaig fer jo. El mateix amb les fotos de portada, el disseny i l'edició: com que la cosa amb la discogràfica s'encallava i els costa agafar gent nova.
El management també el porta vostè...
La idea inicial era fer un projecte gran però ha acabat sent una cosa molt artesanal. Són hores de feina però la gent surt molt contenta dels concerts, els discs s'han venut... Vam fer 1.000 còpies i n'hem hagut de fer 600 més. És una passada! Van sortint concerts, molt de mica en mica i a llocs petits, però sé que és una carrera de fons: no parar i anirà tirant endavant.
Per quins motius decideix saltar-se intermediaris com la discogràfica i el manager i autoproduir-se el disc de manera més artesanal?
Perquè ja tenia molt clar com volia que sonessin els temes, els arranjaments, les lletres. I, quan passa això i comptes amb un productor musical, o t'hi entens molt bé a nivell de gustos o pot ser que no acabi sortint el que tenies al cap. Per això no va ser problema no tenir-ne. Ho vaig poder dirigir jo, amb el suport dels músics que van participar al disc, que són boníssims. Tenia molta confiança en els seus punts de vista i la manera com tocaven. I estic molt content del resultat.
Sense les xarxes socials, que permeten publicitar-se fàcilment, hagués estat diferent l'autoproducció?
Les xarxes han canviat més la part de management, que la producció musical. Perquè el Facebook sembla que no i fa molta feina, hi tens molt contacte directe amb la gent. M'agraden per les dues bandes: com a usuari, perquè amb l'Spotify puc escoltar música de tot el món que no hagués escoltat mai, i al revés, com a músic, molta gent pot escoltar-hi el que faig.
Així, pels músics, els canvis digitals són més positius o negatius?
En el meu cas, gairebé només veig la vessant positiva. Som un grup que comença i va molt bé per donar-se a conèixer. Suposo que per grups consolidats no és tan bo perquè per cada reproducció o compra a l'Spotify cobres molt poc. Però el que és important de la música és escoltar-la i compartir-la. Llavors s'han de buscar estratègies per poder-ne viure, evidentment. Poden passar per concerts, vendre discos als concerts... altres coses que no són escoltar la música a internet.
Aquest seria l'equilibri entre el lliure accés a la cultura i el negoci de les productores?
Sí... També crec que les grans empreses discogràfiques i distribuïdores s'estan reposicionant des del punt de vista tecnològic. També per la crisi. Ara no és tan fàcil vendre discos o trobar concerts. No eren lògiques les grans estructures en què hi havia no sé quants intermediaris que cobraven d'un concert de festa major amb pressupost de 18.000 euros. El món de la música està canviant. Potser massa ràpid, potser a cops, potser paguem justos per pecadors. No ho sé.
Canvia a millor?
Tot aquest moviment està bé, que les coses es belluguin i a veure què passa. Segurament vol dir molta feina i no tenir por de fer apostes. La por està molt arrelada en el món de la música, sobretot en el món més institucional. Sí que hi ha molt moviment de gent que escolta molts tipus de música i que va a concerts però a nivell institucional hi ha com por, van sempre molt a allò segur... Estic parlant molt d'això, no?
Doncs parlem del canvi de registre entre el seu primer disc i el segon.
El primer CD té a veure amb el jazz clàssic, que m'agrada molt. També m'agrada molt Rufus Wanright, que té aquest punt mig cabareter i en el primer disc es nota molt aquesta influència. Crec que fins i tot en el segon hi ha alguna cosa d'això, en algun tema es nota aquest punt anys 30.
Aquest punt de cabaret de Broadway també té a veure, a banda del jazz, amb la música per a teatre musical, és a dir, al servei d'una història o uns sentiments?
Sí, a mi el que m'interessa molt de les lletres és que no tinguin només frases boniques sinó que hi hagi contingut, missatge. I un missatge de cor, que quan estiguis cantant diguis: “Ostres, volia dir això!”. I que ho sentis. És difícil aconseguir aquesta identitat en totes les cançons però m'agrada que hi hagi aquest punt essencial, viscut.
Per tant, a l'hora de crear les músiques i les lletres, no és tant de dir “vull escriure sobre aquest tema en concret” sinó de treballar a partir d'una emoció o una sensació seva?
No. En realitat no ho sé. Faig les dues coses, crec. Normalment primer faig la música, que és el que surt més espontani. Molts pocs cops penso: “Faré una cançó que soni així i amb aquesta estructura”. La música surt tal qual. Amb cançons com Volar amb tu, música i lletra van sortir alhora, en una nit, tot i que això em passa pocs cops. Tinc temes que sé que vull tocar, coses que sé que vull dir, que tenen a veure amb sentiments o sensacions, i llavors busco amb quina de les cançons que estic fent poden casar.
En el canvi de registre del segon disc, hi deuen haver influenciat les temporades que ha viscut a l'Havana i Ciutat de Mèxic. De quina manera?
Hi ha una influència molt directa que és la musical: hi ha ritmes que gairebé són de reaggeton, algun de huapango mexicà, de bolero cubà... Això es contamina per força a la música: són cançons folk i d'autor, però amb influències de músiques del món. I també hi ha un altre factor que m'ha influenciat, que evidentment és la vivència, l'experiència.
I, tenint en compte el títol del CD, Oxitocina, que fa referència a l'hormona de la felicitat, les vivències allà devien anar molt bé, no?
Bastant. Hi ha aquesta part d'optimisme, de bon rotllo, d'energia positiva. Però hi ha, també, un punt màgic, com espiritual, i llavors un altre de més social. Les lletres parlen de coses viscudes, coses que vull dir.
En algun moment aquesta part social es pot interpretar com a crítica?
Sí. No és cançó protesta, no és pamfletari, de consigna, però sí que hi ha una visió del món. Sobretot en algunes cançons com Volar amb tu, que parlen del moment que vivim.
A Volar amb tu s'hi veu un món que estressa una mica, del qual necessites marxar-ne...
Sí, exacte. Però aquest món que estressa és un món que s'acaba. I llavors comença alguna cosa nova, que té a veure també amb altres cançons com la de El Senyor. Visions optimistes però de solució. O sigui: si això no funciona, què hi ha a part? Doncs moltes altres coses.
Al segon disc l'acompanya la Camping Band Orchestra. Són 16 músics, alguns amics o germans entre ells, la seva germana... És complicat treballar amb gent que coneixes tant i que t'estimes?
No, amb la gent que coneixes i t'estimes és el més fàcil. Amb la meva germana tenim una complicitat molt maca. Ens coneixem molt musicalment, emocionalment i llavors és un gust tocar amb gent així. I amb els músics, que ens anem coneixent, comença a fluir alguna cosa entre nosaltres també. I allò més divertit del grup, divertit i rar, és que no és un grup fix.
Expliqui-m'ho.
Al disc hi ha 16 músics però en directe de vegades som vuit, tres, dos... Però no vol dir que quan siguem tres siguem sempre aquells tres. Anem canviant.
Això els deu complicar les coses...
Clar, ara ja més o menys tota la gent que va col·laborant coneix els temes però de vegades els toca fer coses diferents també. Ara farem un concert i li vaig dir al tuba: “Noi, tu has d'aprendre alguna cosa de percussions per fer algun tema perquè serem tres i no hi ha el percussionista”. Crec que això és un dels nostres al·licients.
En quin sentit?
Com a públic, pots anar a veure un concert i trobar-te alguna cosa ben diferent de l'últim que vas veure. I, a nivell personal, també és com un al·licient perquè cada concert sigui diferent. No m'agrada això de fer els temes de sempre, amb el mateix ordre en què surten al disc, els mateixos músics... per mi no té tanta gràcia. Que aquesta dinàmica vol dir que hi ha dies que potser el concert no queda tan bé, també... Però també dies que et sorprèn.
Tenir una instrumentació tan amplia li fa pensar que la majoria de grups del panorama actual, en què aquest aspecte no és tan comú, són de menys qualitat?
No, no crec que sigui una cosa de qualitat. Cadascú té el seu estil i hi ha grups molt bons amb només tres músics. És arriscat en aquests moments muntar una cosa amb tants músics, és molt difícil de moure-ho. Però no m'agradaria veure'm forçat a retallar-ho, almenys en les gravacions del disc. A mi el que m'interessa més de la música que faig és aquest paper dels instruments i de les sonoritats, posar-hi una tuba, violins, trompetes... Costa més i hi ha més inversió però és el que vols.
D'on li ve l'afició per la música?
A casa, des de petit. Als pares els agrada la música i el meu avi era un fan del jazz clàssic. I jo i la meva germana, que és cel·lista, hem crescut en aquest ambient: cantàvem al cotxe quan anàvem d'excursió, vam anar a l'escola de música... És una cosa que difícilment la podria separar de mi, és molt vital: jo no sé caminar pel carrer sense anar cantant. Fins i tot de vegades, menjant. Allò de dir: “Menja i no vagis taral·lejant”. Per mi el cant és l'instrument que tots portem a dins. No necessites un filtre com el piano, en què cal un sistema mecànic i unes regles perquè la música passi de tu cap a l'oient. El cant i la percussió són el més essencial de la música com a éssers humans.
I pel que fa al món de l'audiovisual, que sempre ha compaginat amb la música, quan s'hi interessa?
El millor del món audiovisual és que el 50 per cent és àudio. Àudio i vídeo són dos terrenys que es barregen molt.
Encara que hi ha vídeos en què més aviat es margina l'àudio...
Sí, normalment en el món audiovisual, a no ser que parlem d'una producció seriosa, es pensa més en la part visual que en la musical. A mi m'agrada barrejar aquests dos terrenys: he fet moltes músiques per vídeos, de publicitat o curts, i també he fet vídeos per músics.
És un valor afegit.
Clar. Ara he de fer un vídeo per un quartet de corda. Ells saben que he estudiat música i que tens potser una sensibilitat diferent que un realitzador normal. PERFIL “La meva vida és una barreja de coses, com la meva música”. Guillem Roma (Manlleu, 1984) sempre ha barrejat el món de l'audiovisual amb el de la música, on també combina diversos ritmes i estils. El març del 2012 va autoproduïr-se el seu segon disc, Oxitocina, la gira del qual compagina amb feines relacionades amb l'audiovisual. En aquesta entrevista, explica en exclusiva a El Punt Avui que està enllestint nous temes perquè té la intenció de gravar un nou disc abans que s'acabi l'any.

Una barreja de músiques

“La meva vida és una barreja de coses, com la meva música”. Guillem Roma (Manlleu, 1984) sempre ha barrejat el món de l'audiovisual amb el de la música, on també combina diversos ritmes i estils. El març del 2012 va autoproduïr-se el seu segon disc, Oxitocina, la gira del qual compagina amb feines relacionades amb l'audiovisual. En aquesta entrevista, explica en exclusiva a El Punt Avui que està enllestint nous temes perquè té la intenció de gravar un nou disc abans que s'acabi l'any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.