Darrere o darrera?

“Darrera la cortina has pogut contemplar-la / sense que ella ho sabés. / Tenia el cos molt bell i una mirada / suau, melangiosa. / Per uns instants el seu món ha envaït el teu món, / l'ha mestrejat sense cap violència.” Per commemorar el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol, he escollit aquests versos del poema L'adolescent del recull Per preservar la veu (1985), que ens serviran com a pretext per parlar avui de la forma rere i de tots els seus derivats: darrere, enrere i endarrere. Molts cops aquest mot i els que se'n deriven generen confusió perquè no sabem si s'han d'escriure amb a (com apareix en el primer vers que citàvem: “Darrera la cortina has pogut contemplar-la”) o e final. El dubte no és superflu, perquè durant molt anys –per exemple, quan es va escriure aquest poema– rere, darrere, enrere i endarrere s'escrivien amb a final, per això no és d'estranyar que ho haguem vist escrit múltiples vegades. Va ser Pompeu Fabra qui va fixar que els mots rera, darrera, enrera i endarrera s'escrivien acabats amb a, però ja fa uns anys que l'IEC va decidir canviar la normativa per raons etimològiques i perquè els dialectes occidentals pronuncien rere amb el so e final. En el cas dels mots compostos formats amb rere, s'aplica el mateix criteri: rerecor, rereduna, rerefons, rereguarda, rerepaís. 

Ara bé, cal diferenciar la forma darrera, que sí que és correcta en català com a sinònim d'última, del mot darrere, que tant pot fer d'adverbi (“Vés darrere, que aquí no hi ha lloc”), com de nom (“Agafa la bossa de darrere”) o de preposició (“El jardí és darrere la casa”). Un exemple de l'adjectiu darrera el trobem en els versos d'un dels primers poemes de Miquel Martí i Pol, Ara reposo plàcidament: “Ara reposo plàcidament / i em retallen el paisatge dos farbalans blancs. / I veig: un cel emboirat, immòbil, / i les cases, / cadascuna amb el seu secret, / i molta gent que camina / indiferent a la seva mirada, / i una peripècia, la darrera, / de la darrera oreneta.”