Allioli a l'estil d'Edgar Allan Poe

Les mil punyalades de Fortunat les hauria pogut tolerar, però quan hi afegí l'insult vaig jurar venjar-me. Als qui em coneixeu no us sorprendrà el meu rebuig de la idea d'amenaçar-lo. La venjança, plat que cal menjar fred, arribaria al seu moment.

Ni amb fets ni de paraula vaig deixar mai que Fortunat sospités el meu desig. Vaig seguir somrient-li sense trair que el somrís ara provenia del meu cavil·lar en la seva immolació.

F tenia un punt feble: el seu convenciment de ser un coneixedor dels secrets de la cuina i en particular de les salses. En moltes altres coses F era un impostor, però quant al tast –us ho puc dir, perquè jo també hi entenc alguna cosa– el seu discerniment era autèntic.

Un capaltard, durant la bogeria que és el Carnaval de Sitges, F se m'acostà amb una bonhomia que ranejava l'eufòria: anava begut. Vestit d'arlequí, ja feia tentines, que amania amb una tosseta tossuda que no augurava pas salut.

Li dic: –Benvolgut Fortunat, quina feliç casualitat haver-me topat amb vós. I quina bona mina que presenteu avui. Dic feliç, perquè acabo d'obtenir un morter d'allioli l'autor del qual m'assegura que és el millor de la nostra terra. Diu que li ha sortit tan bé que és gairebé dolç.

–Què dieu? Allioli? I gairebé dolç? Com pot ser? Deu seu una altra salsa.

–No pas, és allioli.

–Allioli? Tinc els meus dubtes.

–De tres ingredients exclusius: all, oli i sal, res més. Això sí, el cuiner ha tingut cura d'extraure d'antuvi el moll verdós dels grills d'all.

–Tres? N'esteu segur?

–Vaja, veig que aneu amb pressa. Deixem-ho; ja ho faré tastar a l'amic Maluquer, que és molt entès en aquestes coses.

–Maluquer? Bah! Si no sap distingir l'allioli de la maionesa!

–No pas en l'opinió de molts. Però, si insistiu... Baixem a la gelera de casa i us el deixaré tastar.

Vaig comportar que em fes pressa per arribar al meu casalot, sempre humit, del barri dels Americanos. La minyona no hi era, havia sortit a veure la rua i jo li havia dit que no calia que tornés fins l'endemà. Vaig omplir una copa de malvasia que F va engolir entre uns renovats sanglots; la tosseta, amb la nit freda i gairebé boirosa, li havia crescut fins a fer-se una tos madura i insistent que va fer-li vessar el vi sobre la disfressa.

Vaig córrer a tornar-li a omplir el veire i aquest cop l'aconseguí buidar; per tot agraïment, de la boca de F eixí un gruny de satisfacció que no tardà a recaure en un atac de tos.

–Potser –vaig insistir-li– més valdria que ho deixem per un altre dia...

–I ara! De cap manera! Vinga, anem-hi –va dir entre esbufecs de tísic mentre requeia en un llenguatge vulgar i malavingut amb el noble rang de què tant presumia–. L'allioli! Som-hi!

El seu to traïa una exigència que, és clar, jo no podia desestimar.

Amb una torxa per tota llum anàrem baixant a la gelera pel passadís recargolat i estret i amb una humitat a l'aire que la pobra torxa no minvava. Gairebé al capdavall, F va estar a punt d'ensopegar amb uns maons i una gaveta amb morter fresc...