L'‘arkhé' de Toni Sala

De què estem constituïts? Els presocràtics van meditar durant decennis sobre aquesta qüestió, l'arkhé, aquella substància noümènica que uns identificaven amb l'aigua, d'altres amb el foc, la terra o l'aire, o amb una barreja dinàmica de tots ells. És clar que també hi havia els qui defensaven, com Anaximandre, que l'origen de totes les coses devia ser un element indefinit i il·limitat, l'àpeiron, al qual tot acabaria inexorablement tornant. A Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), aquesta darrera teoria el té subjugat pel que té de voluntat de definició de l'indefinible, és a dir, de delimitar el caos, com en certa manera ha intentat fer ell mateix en la seva nova novel·la, Els nois (L'Altra Editorial), que va presentar dimarts a la Llibreria 22 de Girona acompanyat de la valenta Eugènia Broggi, que creu que l'ofici d'editar pot ser encara una forma de responsabilitat i passió, i del poeta, editor i assagista Jordi Cornudella. Si s'hagués de promocionar amb un titular, es podria presentar el llibre com una indagació sobre la mort o, amb més exactitud, sobre la marca que deixen els morts en les nostres vides. Però cavant més fondo, potser hauríem de convenir amb Cornudella que Els nois és també una interrogació sobre la identitat, sobre aquella enigmàtica arkhé dels grecs antics que Sala admira no només per la seva capacitat de fer-se unes preguntes tan formidables, sinó sobretot perquè sabien expressar-les sense ennuegar-se de transcendència. Qui pogués escriure com els vells presocràtics, clamava Toni Sala, sense enfarfecs, com si les lletres fossin fetes d'un tub buit dins el qual hi passés el text com per un circuit flexible, o com un pistoler de western, que allà on posés l'ull posés la bala, o com aquells periodistes irrepetibles de principis del segle XX, que semblava que escrivien a raig perquè no hi havia ni rastre de pedanteria. Perquè el cas és que Toni Sala, essent un dels autors més diàfans que tenim, un dels pocs que s'ha pres la molèstia de llegir els clàssics de la seva pròpia tradició i que reuneix dues de les qualitats essencials que Cornudella demana a la literatura, pensament i estil, se sent preocupat perquè a vegades, diu, té “el vici de ser massa reconcentrat, massa retòric”. Potser perquè en els seus llibres sovint hi plana la mort, com a la biblioteca dels seus avis, d'on recorda un llibre de títol terrible, Mil puertas tiene la muerte, que per descomptat no va gosar llegir mai. Però siguem realistes: “Si som aquí ara mateix és perquè es dóna la circumstància que estem vius, cosa que no podrem dir d'aquí a deu, vint, cent anys.”

No hi ha res de comparable a la mort per prendre la mesura del món. A Els nois, quatre personatges n'hauran de prendre consciència arran de l'accident de cotxe en què s'han matat dos germans de Vidreres amb els quals tots acaben tenint una relació directa o indirecta: el banquer que ve de fora i només els coneixia de vista, el camioner del municipi veí que arriba a fer un repartiment de bales de palla just el dia del funeral, la xicota d'un dels nois i un jove que acaba de tornar al poble per heretar la propietat familiar, en una gradació que acosta cada vegada més el relat a la terra. No aclareix gaire res, això, és veritat, però havíem convingut que la literatura és pensament i estil, i Toni Sala hi afegeix, a més, una nostàlgia d'ordre: “No hi ha ocasió en què tinguem la sensació de ser més nosaltres mateixos que quan llegim, quan sentim que algú altre està endreçant les nostres pròpies experiències.” Aquest és l'arkhé, la partícula fonamental que busca Toni Sala i que segons tots els indicis està en camí de trobar, lluny d'aquell model d'escriptor que “pensa tant en si mateix, que l'única prova de l'autenticitat del seu text no pot ser sinó la seva persona”.