La incorrecció neix amb la forma

Als anys setanta, una determinada idea de cinema independent implicava la reivindicació del mal gust, dels mals costums i de la realització matussera. Eren els temps en què Russ Meyer mostrava les seves Vixens a cop de zoom i John Waters forjava la provocació fent que el transvestit Divine mengés davant la càmera els excrements d'un gosset. Hi havia un sentiment de provocació que no només es manifestava en la incorrecció política dels seus temes sinó també en la incorrecció formal.

El cinema de Quentin Dupieux –figura de la música electrònica– sembla beure directament d'aquesta relació. Malgrat que alguns sectors de la crítica nord-americana l'hagin batejada com una versió trash de Loca academia de policía, la seva deriva no té res a veure amb la comèdia gruixuda comercial nord-americana. A Dupieux li interessa fer una pel·lícula que funcioni a cop de zoom, que plantegi una trama absurda amb un policia que trafica amb droga amagada dins de ratolins, un home moribund que va d'un costat a l'altre sense acabar de caure mai i un seguit de policies avorrits que acaben descobrint nous ritmes electrònics. El to general pot semblar el d'una poca-soltada en què els límits de l'humor desemboquen en certa tendència cap a l'absurd.

Dupieux aposta per la radicalitat amb personatges extravagants que connecten amb la vella tradició de Meyer, Waters o dels films de Paul Morrissey amb Andy Warhol. Hi ha un desig de ficar-se a l'interior de la follia americana portant-la cap a l'essència, creant una situació d'incomoditat mentre homenatja alguns deixebles de la incorrecció, com ara Marilyn Manson, que abandona els aires gòtics per esdevenir un excèntric adolescent.