Egoyan ja no captiva
El cineasta canadenc presenta a Canes una decebedora pel·lícula a l'entorn d'un llarg captiveri. Mathiew Amalric porta al festival una adaptació de Simenon
S'han esvanit la subtilitat per crear atmosferes pertorbadores i la potència del seu estil visual
Fa anys que Atom Egoyan, un dels cineastes més potents i inquietants de finals del segle XX, no sembla en forma i, de fet, el seu últim film notable (Ararat, sobre el genocidi armeni) data de l'any 2002. La seva nova inclusió a la secció oficial del Festival de Canes, però, creava algunes expectatives, i més encara perquè l'argument de Captives (el segrest d'una nena que creix en un llarg captiveri) podia vincular-se a la fragilitat dels menors, al sentiment de culpa dels adults i també a la perversió que hi ha en Exòtica, El dolç pervenir i El viatge de Felicia. Certament, s'hi poden establir lligams, però amb Captives el cineasta canadenc d'origen armeni confirma que ha perdut la inspiració i que s'ha esvanit la subtilitat amb la qual creava atmosferes pertorbadores i també la potència del seu estil visual, amb el qual insisteix com un gest d'actor que, malauradament, s'ha buidat de significació. Egoyan, però, manté encara un prestigi com a autor per figurar a competició a Canes?
Sense confiar en la intel·ligència de l'espectador, tot és fa evident a Captives, començant per la caracterització de Terence Stamp (aquell que va ser El col·leccionista i l'àngel de Teorema, de Pasolini) com al dolent segrestador de criatures que suposadament actua motivat per la tremenda ària La flauta màgica, en què la Reina de la Nit exigeix a la seva filla que executi una venjança contra Sarastro. Tot és explícit, però a la vegada confús, de manera que no s'entenen les motivacions dels personatges (els segrestadors, la captiva, els pares de la nena, els policies del cas) i els seus diversos canvis d'actitud: la segrestada sembla complaguda en el seu captiveri i després feliçment alliberada sense traumes. Egoyan juga amb la fragmentació narrativa i amb diverses capes temporals, però també s'ha de tenir una certa habilitat perquè el trencaclosques funcioni i no sigui un embolic maldestre.
Amalric adapta Simenon
Qui també juga amb la fragmentació narrativa i amb diverses capes temporals és Mathieu Amalric, l'actor i també director francès que va presentar ahir a Un certain regard una adaptació de L'habitació blava, una novel·la de Georges Simenon sobre una relació adúltera passional que duu a un crim que va descobrint-se a mesura del relat. Amalric se'n surt millor que Egoyan i aporta una pel·lícula que, ambientada en una ciutat de províncies, té un cert aire chabrolià. Ell mateix n'és el protagonista, junt amb la seva actual esposa, Stéphanie Cléau, una paisatgista en el món del teatre que debuta com a actriu d'una manera radiant.
