Cultura

gabinet de curiositats

artur ramon navarro

Guillem Roche o la pintura com a teràpia

Des de la mort de Picasso la pintura dóna voltes sobre ella mateixa com una rentadora buscant una sortida. Un bucle de postmodernitat ple de mimetismes massa evidents i de molta retòrica mentre s'anuncia la mort de la pintura, que com Godzilla ressuscita a cada assassinat. Entre tant caos, a vegades t'il·lumina una veu nova. És el que em va passar visitant la mostra de Guillem Roche La hibridació del guillemisme, al centre Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. A més, a través de l'amic Santiago Mallafré de la malauradament desapareguda llibreria Canuda, vaig conèixer l'artista. Un home que sembla una vella estrella del rock –de fet ve del món de la música– però que té la humilitat dels més grans.

Em diu que pinta perquè li agrada mentre miro els seus quadres que no et deixen indiferent. Colors primaris en formes que vénen del naïf i del còmic dins un món personal on al darrere hi ha tanta literatura com vida. Em fascina El trist i desconcertant enterrament de mi mateix, que em remet a Patinir i a El Greco i al que Picasso pintà banyat en blau del seu amic mort Casagemas. Tot amb un punt d'ironia, la mateixa que trobem a Askaratarakatisquis, on pinta un torero crucificat envoltat de personatges delirants.

Roche juga amb el fragment i el conjunt i dota de molta informació cada un dels seus quadres. Quan marxo comparo el seu rostre amb el del seu autoretrat de colors fauves i penso que només la pintura m'interessa quan és una celebració de la vida i a vegades terapèutica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.