cultura
Agnès Jaoui
Cineasta i actriu
“La família et dóna el primer paper, però cal fer-ne d'altres”
Amb el seu marit, Jean-Pierre Bacri, han traçat un recorregut amb èxits al teatre i al cinema com ara Para todos los gustos (nominat a l'Oscar el 2001), Un aire de família (vist l'any passat al Romea, amb Ramon Madaula i Francesc Orella), Coneixem la cançó (1996, dirigit per Alain Resnais) o Comme une image (premiat a Canes el 2004). Aquest cap de setmana, ha estrenat als nostres cinemes Un cuento francés, que trasllada diversos contes clàssics a l'actualitat.
Per què són vigents els contes clàssics, a l'hora de descriure personatges i situacions actuals?
Perquè són en totes les nostres ments, en el nostre inconscient. Els personatges de qualsevol mitologia són molt interessants, i un dels objectius que em plantejava amb aquesta pel·lícula era verificar si encara són vigents. La meva conclusió és que gairebé tot és actual. Per exemple, que la dona no vol envellir.
Els contes donen importància a la por, i la seva pel·lícula també.
Tens tota la raó, els contes de fades són per donar seguretat als nens, per parlar de les coses difícils de la vida i per veure com es poden resoldre els problemes. El Petit Polzet va aparèixer en un moment en què es passava fam i moltes famílies abandonaven els nens. Els contes, a més, s'han anat adaptant i canviant amb els temps. Originalment, la Bella Dorment es despertava amb una violació. Ara comencen a aparèixer princeses una mica rebels.
Se sent còmoda en el registre fantàstic d'aquest film o prefereix el cinema més realista que sol fer?
Estar fent un conte de fades em donava una llibertat de creació molt agradable. Podia fer coses amb la càmera que mai no havia volgut fer fins aquest moment; sempre volia ser invisible com a directora, que no es veiés la posada en escena.
El que sí que ha mantingut és l'estructura coral, com sol fer en els guions que escriu amb el seu marit, Jean-Pierre Bacri.
A vegades, hem intentat fer pel·lícules de dos o tres personatges, però, en escriure el guió, els papers apareixen de manera natural. En aquest cas, vam crear la princesa, la fada, el llop... No sabem escriure d'una altra manera; ja ens ve del teatre. No volíem tenir un actor esperant una hora entre bastidors per entrar a l'escenari i fer només una petita escena.
Teníeu la intenció de jugar amb els contrastos entre raó i superstició?
Primer, volíem fer un conte sobre la princesa que espera el seu amor, però, ràpidament, això ens va portar al tema de la superstició, la por, la mort, la part irracional que tothom té, i vam començar a jugar amb tot això, amb les diferents formes que adopten la por i l'amor.
A Catalunya, ha tingut un cert èxit la seva obra de teatre ‘Un aire de família'. Veu les famílies així, que es barallen tant, però després seuen a la mateixa taula per dinar?
Hi ha un milió de tipus de famílies. La família és com una petita societat: és el primer nucli que et dóna el paper i penso que és molt important saber sortir d'aquest paper que t'assignen i fer-ne d'altres, sortir de les expectatives dels pares i ser lliure. Això sovint és molt difícil. A les famílies, és també on hi ha més crims i violència i és molt interessant parlar-ne.
Fa poc va morir Alain Resnais, per qui va escriure el guió d'‘On connaît la chanson'. Quin record en guarda?
Va ser un dels millors moments de la meva vida. Alain Resnais era un creador únic i un ésser humà únic també, amb molt de respecte pels artistes amb qui treballava. No pensava en res més que en crear coses diferents.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
