Joies de plata i de llauna
Volker Schlöndorff, nom comú als grans cicles d'estiu de la Filmoteca
Billy Wilder va anar a veure el seu mestre, Ernst Lubitsch, just abans de començar a rodar la seva primera pel·lícula. “Em cago als pantalons”, li va dir en austríac, i Lubitsch li va respondre: “Jo estic al 27è dia de rodatge de la meva 72a pel·lícula i encara em cago als pantalons.” L'anècdota l'explicava ahir a la Filmoteca el cineasta alemany Volker Schlöndorff, director d'El timbal de llauna (Palma d'Or de Canes i Oscar el 1979) i d'una quarantena de llargmetratges més.
Aquesta tarda, Schlöndorff serà de nou a la Filmoteca de Catalunya perquè és el denominador comú, el vèrtex que relaciona els tres grans cicles que oferirà a l'estiu: una gran retrospectiva de Billy Wilder; De fang i de sang: 1914-1918, amb motiu del centenari de la I Guerra Mundial, i una selecció de nou llargmetratges del mateix Schlöndorff. El cineasta presentarà avui dues sessions: a les 18.30 h, Com ho vas fer, Billy Wilder?, film sobre el director d'En bandeja de plata fet a partir de 30 hores d'entrevistes al mestre, i a les 20 h, El cop de gràcia, pel·lícula seva ambientada a la Gran Guerra.
Hi havia, doncs, tres motius per escoltar Volker Schlöndorff, que va comparèixer davant la premsa i es va mostrar com una persona afable, culta, irònica, carregada d'històries, anècdotes i reflexions per compartir. Nom clau del Nou Cinema Alemany, va començar a fer cinema a inicis dels 60 a París, on estudiava. “Era com prendre els hàbits, com entrar a formar part d'una comunitat”, diu. Abans, va conèixer a fons els clàssics. “Durant tres anys –recordava ahir–, cada nit vaig anar a la Cinémathèque. Hi vaig aprendre la gramàtica, la sintaxi... va ser la meva escola, i és encara una referència per tot”. Aplaudeix que es creïn noves filmoteques com la de Barcelona: “En el moment que el cinema comença a morir és quan cal un museu”, bromeja. I afegeix amb humor: “És fantàstic poder gaudir de bon cinema a preus tan barats. Qualsevol que ven drogues sap que cal començar amb preus baixos, i després, quan tens assegurat el client...”
Grans obres literàries
Sovint es va inspirar en grans autors literaris. “Sempre he trobat motius molt sòlids per fer cada pel·lícula –diu–. L'única que no sé perquè la vaig fer és la de més èxit, El timbal de llauna.” Més tard n'explica els motius: “Era una obra literària molt fantasiosa i esbojarrada, i no veia com es podia portar al cinema. La clau va ser trobar l'actor protagonista, David Bennent. Va fer un treball meravellós, el mèrit de l'èxit és seu, més que del Günter Grass o meu.”
Volker Schlöndorff creu que existeix un cinema europeu, “encara que no tingui públic” [torna a somriure]. “Jo he experimentat l'època daurada del cinema, quan vivia dels espectadors. Al final un acaba fent pel·lícules sense espectadors, però hem de restablir la vinculació entre el cineasta i el públic, una pel·lícula viu de l'intercanvi amb els espectadors.”
Tornant a Billy Wilder, reivindica la seva “actitud moral davant la feina”. “Per ell, no hi havia cap diferència entre l'estètica i l'ètica. S'espantaria si veiés el cinema digital d'ara, en què tot s'hi val. És com parlar un llenguatge sense sintaxi ni gramàtica.”