Seran fins a 7 milions

S ón com Les Luthiers argentins, però amb la diferència que el seu llenguatge és la mímica i no la música, i que mai han variat de components. Són com els Germans Marx però sempre des de l'escena i sortint a saludar els espectadors, un a un. Tenen l'humor surrealista dels Faemino y Cansado però amb l'honor de signar la primera funció el 1979. Tricicle celebra aquest dissabte a Vic els seus 35 anys d'història ininterrompuda. Calculen que ja els han vist més de 6 milions d'espectadors. Han superat, doncs, l'eslògan de Jordi Pujol «Som 6 milions». Calculen que, després de Bits (l'últim espectacle de creació) presentaran un darrer muntatge amb la clau de one-hit wonders (el millor de... Tricicle). Defensen que el seu matrimoni artístic arribarà als 40 anys i que, si són fiables les regles de tres, podrien vorejar els 7 milions, tants com habitants hi ha en aquesta Catalunya del segle XXI.

Va ser un 1 de novembre a Breda que van pujar a l'escenari. Sense pensar gaire es van batejar amb el nom de Tricicle. De fet, l'arrencada ja és prou accidentada, ja que davant de la renúncia d'un dels actors, Joan Gràcia i Carles Sans busquen el tercer complement. Truquen a un company i no era a casa. Truquen al Paco Mir i, com que el troben, es converteix en el tercer d'una companyia que, el 1982 arrasaria arran de la seva aparició a l'Un-Dos-Tres amb Soy un truhán, soy un señor. Diu que deien que serien flor d'estiu. Només havien presentat un espectacle de gags separats, Manicòmic, al Teatre Llantiol (encara avui apareixen, ben joves, a la cartellera de la sala, per demostrar solvència i olfacte). El 1992, quan van sortir a l'espectacle d'inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'esclat ja era inqüestionable.

El mèrit de Tricicle és que ja han aconseguit que els néts dels seus primers espectadors riguin amb els seus gags. Un humor marca de la casa, que parteix de l'observació quotidiana i que sovint rep l'impuls de traç gros, per fer-lo ridículament divertit. Increïble però amb una arrel de realisme. Com moltes companyies que van començar, al voltant de la transició (un moment de creació explosiva quan es van començar a recuperar el carrer i les ganes d'expressar-se i també de sentir noves veus), també han passat per la televisió, amb programes que responen fidelment a la seva factoria artesanal, tan exigent com divertida. Tan connectada amb el dia a dia i el públic més ampli com estudiat el gest per no fer un moviment de més. També han treballat, conjuntament, en dos musicals: Spamalot (Monty Python, una altra referència a l'humor surrealista) i Forever young, una comèdia que es riu dels artistes que arriben a la vellesa i encara demanen el seu moment de glòria setmanal.

En el món de la cultura, en què tot necessita revolucions constants, Tricicle ha sabut mantenir-se en un lloc preeminent, sempre amb el favor del públic. El seu treball ha anat integrant la veu en off, l'audiovisual, l'attrezzo més voluminós... tot per provocar la sorpresa i, amb ella, la riallada. La resistència a escena és tanta que també han anat veient generacions de periodistes en les seves presentacions.Per això, pocs recorden que, només fa cinc anys, ja van muntar una festeta al Llantiol mateix. El matrimoni segueix perquè és expert en convivència. Tricicle és una part important en el dia a dia dels tres actors, però cadascú desenvolupa altres actuacions més enllà dels seus companys. Fan vacances separats i, sobretot, són els que més disfruten quan són en plena actuació. És el gran secret per sumar 7 milions d'espectadors!