“Les dones som la meitat del món”

Quan em van dir de portar la pel·lícula a Berlín a la secció oficial em va fer molta il·lusió, mai estàs segur que et cridaran, encara que hi hagis estat altres vegades. Berlín és una ciutat que m'agrada molt, hi tinc molts amics. Quan em van proposar d'inaugurar aquesta edició em va sobtar, és una responsabilitat, i sempre suposa un risc. Vaig pensar que aquest paper de l'auca encara no l'he fet i vaig dir: “Doncs vinga, endavant!”

Quan vaig fer Coses que no et vaig dir mai jo era una persona que no coneixia ningú de la indústria i no sabia ni com funcionaven els festivals. En seleccionar la pel·lícula, va passar a tenir un estatus d'existència, i això és importantíssim, em va donar a mi la possibilitat d'existir com a directora de cinema. Sempre
estaré agraïda a Berlín.

Quan el guionista Miguel Narros i el productor Andrés Santana em van donar el guió, el vaig llegir dos cops. La primera vegada em va semblar una gran història, i la segona potser sí que em va fer la sensació de ficar-me en llocs inexplorats. Era una pel·lícula molt difícil, em preguntava què passaria, com ho faríem. Hi havia moments que entre la boira, la neu i el vent no sabies ni on estaves. Però a la vegada, hi ha un personatge de la pel·lícula que diu: “Tots sabem on estem i tots sabem el preu que hem de pagar.” Doncs jo també ho sabia. Jo em plantejo cada pel·lícula com una cosa molt individual, no em plantejo arribar més
lluny que amb una altra.

I aquí hi ha extrems de tota mena: un extrem exterior i una part interior que és també molt extrema. Aquesta dona que se'n va a la quinta punyeta a buscar el seu marit arriba a l'últim lloc on pot arribar gràcies a un ideal romàntic, però també amb una ambició: vol reunir-se amb el marit i compartir la glòria, vol sortir a la foto.

Gràcies per dir-me això, és un cineasta que admiro moltíssim. Recordo haver vist El enigma de Gaspar Hauser i va ser una pel·lícula que em va canviar moltes coses, la meva manera d'apropar-me al cinema. Tenia 15 anys i em va impressionar moltíssim. Sí, segurament hi ha alguna cosa del seu cinema.

He llegit moltes biografies d'exploradors, he llegit sobre les teories de qui va descobrir realment el pol nord, mapes, diaris, notes de premsa... Em vaig envoltar una mica de tot el que passava el 1908. Potser he llegit més assajos i biografies que novel·les, en aquesta ocasió.

Hi havia moments, quan feia 12 hores que érem a 13 graus sota zero i no hi havia ni un lloc on refugiar-se, que em preguntava com aquesta gent podia estar allà amb aquest fred, sense cap més impuls que el d'anar més enllà i més enllà, aquesta cosa de resistència... Em semblen uns bojos, no els acabo d'entendre, són com personatges de Herzog, amb aquesta idea que com més pateixen més els agrada l'aventura. Jo aquesta cosa no la tinc, només somiava a
arribar aviat a l'hotel.

Les dones som la meitat del món. I la història de Robert Peary... ell va utilitzar molt la dona, per recaptar fons, tenia relacions amb dones inuits i les tractava com Allaka [Rinko Kikuchi] diu a la pel·lícula, per escalfar-li el llit. Hi ha la mirada heroica de l'explorador, però m'interessava una altra mirada i parlar dels danys col·laterals de les investigacions, que els pateixen les dones.

És molt més irracional la passió de l'amor. Un explorador té l'objectiu d'arribar on no ha arribat ningú. En concret, els que anaven al pol nord deien que al confí de la Terra podien entendre el món. Mai he vist la correlació entre entendre el món i arribar on ningú ha arribat mai, tot i que fins i tot això pot tenir un punt racional. Però l'amor de la Josephine no té res de racional, està cega sobre l'amor i sobre la naturalesa, a la qual veu com un instrument; però ha d'obrir els ulls si vol sobreviure, ha d'admetre que la realitat no és tal com la veia.

Quan està amb un personatge, hi està les 24 hores. Va fer una preparació exhaustiva abans de començar a rodar, va veure tots els documentals de l'època, diverses vegades Nanuk, el esquimal, es va informar de tots els detalls, fins i tot teníem un manual d'etiqueta de l'època. És una persona exhaustiva, treballadora. Fins i tot per fer l'escena que està perduda, va estar mitja hora allà a la neu i no sabia si trucar a una ambulància, s'estava posant blanca. Ha estat una gran experiència per a mi treballar amb ella, i espero que ho tornem a fer.