‘in memoriam'
Francesc Parcerisas
Carles Miralles, l'amic
El poeta, crític i traductor Francesc Miralles descriu la buidor que li han deixat, després de més de cinquanta anys d'amistat, Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer, traspassats amb poques setmanes de diferència
Va anar amb la cadira de rodes
a la V de l'11
de Setembre
Vaig conèixer Carles Miralles quan érem uns noiets de 17 anys que arribàvem a la Universitat de Barcelona atemorits, desorientats, i disposats a descobrir el món: un món, el de la universitat, que a les famílies respectives tots érem els primers a trepitjar. Això passava el 1961 i el món havia començat a canviar amb la primera generació nascuda a la postguerra, la que duria el consum, els Beatles, l'emancipació de les noies, el 600, els desitjos de canviar el món, etcètera. Aleshores Eisenhower, Churchill, Stalin, De Gaulle... eren noms familiars a les notícies i als cinemes, el NO-DO, sempre s'iniciava amb la veueta escarransida del Generalísimo o amb les glòries esportives narrades per Matías Prats. Com a joves, conscients de tot el que havia de canviar, segurament crèiem que ens havíem de menjar el món, tot i que no sabíem del cert quina cosa era, el món, però compreníem que allò que ens envoltava era d'una grisalla feixuga, sense cap volada, policial, opaca, amb els blancs i negres de les fotos d'aquells anys. En aquell ambient, entre aquelles esperances, alguns d'aquells noiets ens vam fer molt amics.
Se'm fa difícil parlar, carregat amb l'amistat reconfortant i tossuda de més de 50 anys, d'en Carles Miralles i d'en Josep Miquel Sobrer, amb qui vam formar una mena de “trio de la benzina” (és una expressió ben bé de l'època). Els tres discutíem i xerràvem de tot, de llibres, dels professors, de les ambicions, de la religió, de l'existencialisme… i compartíem, diferents com érem, moltes inquietuds. La més perdurable –tot i que aleshores no ho hauríem sospitat– ha estat la literatura, la poesia. Una manera d'entendre el món que ens ha acompanyat tota la vida.
Amb menys d'un mes de diferència, el gener passat, Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles han mort i jo m'he trobat, de sobte, encarat al gener més cruel: sense els amics en qui saps que pots confiar o desfogar-te malgrat les separacions, els allunyaments, els silencis, sense els amics amb qui pots mirar endavant i endarrere perquè heu tret junts el nas a la vida. En una ocasió, adelerats per algun article de Cela a Papeles de Son Armadans, vam voler escriure alguna cosa sobre Silverio Lanza, un personatge estrafolari del món bohemi del Madrid de principis de segle XX. L'únic lloc on es podia trobar algun llibre seu era a la biblioteca Arús, aleshores tancada al públic, però vam aconseguir, no recordo ben bé com, que ens treguessin els llibres i poder-los consultar en una saleta de l'Ajuntament! Quines dèries, quins anys! A casa també guardo el primer volum del Teatro Completo, d'Azorín, que, una tarda de badar per llibreries de vell, vam comprar entre els tres i que ens van relligar en una botigueta del carrer Provença; al primer full tot tres hi vam estampar, a manera de recordatori, la firma. El llibre segurament no val gran cosa, però l'objecte físic és una de les penyores de l'amistat que ens unia.
Carles Miralles, quan va morir Josep Miquel Sobrer, va fer l'esforç d'escriure l'últim article a l'amic en aquestes mateixes pàgines i, en la condició en què es trobava, lúcid i exacte com sempre, va trobar les paraules precises: “Sóc al fons de la desolació.”
Fruits més i més assaonats
El fons de la desolació quan veiem que els amics desapareixen en un moment en què, havent culminat tota una vida de feina intensa i erudita, sembla que només ens cal esperar que ens proporcionin fruits més i més assaonats. Carles Miralles, que va ser un poeta excepcional, va saber evitar –tot i el seu aire i la seva ironia sempre professorals– una escriptura massa intel·lectualitzada, massa ribiana, per entendre'ns. Alguna vegada n'havíem parlat: davant la disjuntiva del vers brillant i fosc, o de l'emoció a peu de carrer, més planera, crèiem que era la segona opció la que havia d'imposar-se. I paga la pena de llegir la seva obra de creació sota aquesta clau; per a l'estudiós de Riba, de Foix o d'Espriu penso que, en molts moments, prioritzava l'espontaneïtat de Maragall o de Salvat-Papasseit. Sense cap candidesa, per descomptat, però sabent que al capdavall els lectors també serien “homes entre els homes”.
Hi vaig tornar a pensar molt sovint quan ens havíem vist aquests darrers mesos. L'ictus que l'havia deixat ferit li havia conservat el cap en perfectes condicions, i l'home que havia fet de la seva capacitat de pensar, del seu seny, de la seva memòria i coneixements, la seva vida, comprenia que la fisiologia havia vingut a fer-li una traveta cruel: irònic, evitava irritar-se amb ell mateix, feia broma amb el personal hospitalari, conversava amb els amics o posava un escreix de voluntat per veure si podia ajudar a redreçar els fats. Va aconseguir ser present a l'homenatge que la Universitat de Barcelona havia organitzat amb motiu de la seva jubilació, i va sorprendre molts amb un discurs llarg, inacabable, que jo crec que era una mena de venjança divertida –tenia un punt mofeta molt espriuà– de fer escoltar per darrera vegada, des de dalt de la tarima de l'Aula Magna, les seves reflexions. I va demanar, igualment, que l'empenyessin amb la cadira de rodes a la V de l'11 de Setembre. Hi havia prioritats que per a ell eren molt clares.
Fa uns mesos, abans de la malaltia, vam estar parlant del que escrivíem, i em va comentar que tenia avançat un llibre de poemes que s'hauria de dir, potser, Tres suites –em va demanar, divertit, que no pensés que volia afegir-ne una més a un llibre antic meu que es deia Dues suites…– Em va passar en un missatge per correu electrònic els poemes que tenia acabats i una mena de pla general del llibre en un document. A la segona part del llibre hi ha uns poemes en què recorda el seu avi, que porten una mena de nota inicial que diu: “L'avi és el meu avi matern, que quan jo era petit em duia a passejar per la ciutat, algun cop amb l'àvia, a veure passar els trens, a partits de pilota, i de vegades muntanya amunt, amb un parxís o una arquitectura de peces de fusta. Deia coses vagament anarquistes i xocants, un pèl lapidàries i per a mi enigmàtiques. Va envellir malament, va perdre el cap i un dia no em va reconèixer. La seva memòria ve sovint a fer-me companyia, i ell ara sempre calla; la seva veu, també la poso jo: sóc jo qui ara li explico a ell la vida i m'escolto.”
En el poema que reprodueixo a continuació en aquesta mateixa pàgina, llegit el dia del seu comiat, m'hi sembla veure la veu colpidora i afectuosa –aquell home del carrer que he mencionat abans– amb què Carles Miralles recordava els seus, perquè per a mi és també la veu amb què, passats els anys, els seus amics i els seus lectors el continuarem recordant.
A contrallum, part dedins de la porta del balcó
Tendresa del record. Dolor i dolcesa.
Tu vas començar a anar-te'n.
Ulls molt oberts astorats i tot tu
tancat dins teu, tan sol en companyia
dels qui estaven per tu, sobretot ella,
sempre en una altra banda
sense retorn, un lloc molt blanc
i ple de núvols sempre.
Tu vas començar a anar-te'n
poc després de l'edat que jo tinc ara.
Em van saltar les llàgrimes el dia
que ja no em vas conèixer.
Tenia el puny tancat, el dia
que et vas morir; de dins,
quan vaig obrir-lo,
va saltar l'alegria
d'aquell teu tu d'abans,
del teu somrís entre ingenu i astut.
Vaig donar-te la mà tendresa del record
dolor i dolcesa i vas mirar-me
ara amb els ulls serens
plens de claror molt nítida i de mort.
Ella et vetllava encara.
