Cultura

REVISIÓ

guillem vidal

Retorn inèdit a temps passats

Pascal Comelade posa al dia dos dels seus discos de referència: ‘El primitivisme‘, amb portada de Ceesepe, i ‘L'argot del soroll', amb P.J. Harvey

‘L'argot du bruit' mai s'havia editat a Catalunya

Tres noves referències s'han incorporat recentment al catàleg discogràfic de Pascal Comelade: El primitivisme, versió revisada del seu disc El primitivismo (1988), publicat ara només en format vinil; L'argot del soroll, versió actualitzada de L'argot du bruit (1998), on col·laborava P.J. Harvey, i Concepte general de la quincalla catalana, un disc amb material inèdit dels últims tres anys. Tres discos que posen en relleu el caràcter somniador i en permanent reinvenció del músic de Ceret i que, de retruc, fan que resseguir la seva discografia –dispersada en diversos segells, edicions i publicacions per a determinats
països– sigui, com dirien al circ, “encara més difícil”. “Internet?”, es mostra sorprès Comelade quan li preguntem per què no existeix encara una pàgina oficial amb la qual es pugui inventariar i ordenar la seva producció. “Amb això d'internet no m'hi vaig posar al començament... i ara ja és massa tard!”

Sigui o no casualitat, aquesta mirada enrere d'un músic acostumat a mirar sempre endavant arriba quan Pascal Comelade ha fet 60 anys i la Bel Canto Orquestra, formació de mida variable que l'ha estat acompanyant durant els darrers 32 anys, ja és història, després d'enterrar-la l'estiu passat en un festival a Lió. “No torno mai a la meva obra anterior –ens confessa–. Aquests discos [El primitivismo i L'argot du bruit], de fet, no els havia tornat a escoltar mai.”

Quan ara ho ha fet, però, no ha estat per donar-hi el vistiplau per a una reedició sinó per potinejar-los a consciència per al que ell anomena “versions revisitades”, tal com es pot intuir en el títol de tots dos treballs: El primitivismo és ara El primitivisme (tot i que l'extraordinària portada de Ceesepe, firma insígnia del còmic undergorund, es manté inalterable) i L'argot du bruit –amb una coberta igualment magnífica de Gaston Chaissac, que definia allò que feia com “l'argot de la pintura”– s'ha transformat en L'argot del soroll. “Mai m'ha interessat reeditar un disc amb les mateixes cançons, ja que no considero que faci facsímils, però sí ampliar-ne el contingut, fer-hi canvis o regravar-lo”, assegura Comelade, per a qui aquest exercici és “com si un pintor agafés un quadre fet vint-i-cinc anys enrere i hi afegís unes quantes pinzellades”.

Malgrat els experiments fets per Comelade en aquesta revisió (com ara concentrar alguns enregistraments originals de L'argot du bruit en una sola pista d'àudio i anar-hi afegint nous instruments), l'essència d'El primitivisme i L'argot del soroll –dos dels millors discos de Comelade, tot i que al músic no li sigui fàcil dir-ho– es veu sacsejada però de cap manera maltractada. “Amb El primitivisme em ficava en la prehistòria de cada gènere musical. I no va ser un període fàcil, ja que coincidia amb una època en la qual el rock & roll, que era la música que havia escoltat tota la vida, vivia uns anys de baixa intensitat”, recorda Comelade, per a qui aquesta versió en vinil –“càlida, i amb millor so”– supera les reedicions en CD que, des d'aleshores, se n'han anat fent. “La meitat del disc, de fet, el vaig gravar en cinta de casset!”, reconeix el músic, que a El primitivisme –disc amb Cathy Claret, Mark Cunningham i Macromassa, entre d'altres– mostrava la seva gosadia amb versions tant dels Rolling Stones, Elmore James i Soft Machine com de Frederic Mompou, El cant dels ocells i La dansa de Castellterçol.

L'argot del soroll, d'altra banda, com no té cap inconvenient a admetre Comelade, figura entre els seus treballs més coneguts gràcies sobretot a la participació de l'anglesa P.J. Harvey a Love too soon i Green eyes (ara en versió ampliada). “A França va aparèixer en llistes dels millors 100 discos del rock francès i coses així. Hauria preferit que n'haguessin triat algun altre... però, vaja, va ser aquest.” I, tot i que en el disc hi col·laboraven altres figures de primer ordre (Robert Wyatt o músics de Faust i Can), L'argot du bruit continua sent per a molts “el disc de Comelade amb P.J. Harvey”. “La vaig conèixer a través del seu teclista, Eric Drew Feldman, i quan vam gravar el disc ja feia dos anys que ens intercanviàvem correspondència. Després ens vam trobar a París i a Barcelona, on em va oferir obrir per a ella a Zeleste. Potser ara ho faria, però aleshores tocar en aquell lloc i en aquell context se'm feia molt estrany.” Tot i el ressò que va tenir a França, L'argot du bruit no ha estat editat fins ara a Catalunya. “En aquells anys encara no hi tenia cap contacte, ningú m'editava els discos aquí”, recorda Comelade, que en vint anys havia passat de ser considerat “un català de Perpinyà que vivia a Barcelona” a “un músic francès i prou”. Com a, finalment, “català a seques” rubrica aquest trio de novetats amb Concepte de la quincalla catalana. Hi ha una vintena de temes inèdits dels últims tres anys, col·laboracions de Cabo San Roque, Xarim Aresté i la Cobla Sant Jordi i una “interferència” de 1974: Barcelona tango, més en sintonia amb el que faria deu anys després amb la Bel Canto que no pas amb el període “electrònic” d'aquells anys. Els camins comeladians, no perden misteri i continuen sent inescrutables.

EL PRIMITIVISME
Pascal Comelade
Discogràfica:Discmedi
L'ARGOT DEL SOROLL
Pascal Comelade
Discogràfica:Discmed
i
CONCEPTE GENERAL DE LA QUINCALLA CATALANA
Pascal Comelade
Discogràfica:Discmedi


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor novaiorquès Don Winslow guanya el XVII Premi Pepe Carvalho

barcelona
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora

“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”

barcelona
Billy Bragg
MÚSIC

“La definició americana de ‘llibertat’ ha esdevingut predominant”

BARCELONA
opinió

Gaudí i l’avantguarda francesa

Historiador de l’art
opinió

‘Stella splendens’

Historiadora de l’art
Crítica
òpera

Repetició amb escassa diferència

Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Salt

Qüestió pendent

Barcelona

El Museu de l’Empordà dissol fronteres

Figueres