Exploració en l’esperit fellinià

La controvèrsia suscitada per La Dolce Vita (1960), però també el seu immens èxit, van dur el cineasta italià Federico Fellini a una crisi personal que en certa manera es reflecteix al seu següent llargmetratge, 8 1/2 (1963), on a la vegada hi ha l’empremta de la seva iniciació en la psicoanàlisi jungiana a través d’Ernst Bernhhard, psicoanalista que el cineasta va compartir amb l’escriptora Natalia Ginzburg: l’exploració en el somni, l’ordre simbòlic, els arquetips, el mite com la revelació d’alguna cosa divina en els humans, cadascun dels quals, mitjançant tots aquests elements, representa l’imaginari col·lectiu.

El documental Fellini de los espíritus (que, evidentment, fa una picada d’ullet al títol d’un film del director, Giuletta dels esperits, en què una dona burgesa de mitjana edat, en crisi perquè el seu marit l’abandona, és iniciada per una veïna en un món oníric i fantasmagòric) té molt present aquesta influència jungiana en Fellini com si explorés en un món altre que tampoc és aliè a la màgia, l’esoterisme, l’espiritisme.

Tot això sense oblidar la relació de Fellini amb el catolicisme, encara que el Vaticà bramés contra ell. No és que tal cosa no s’hagi apuntat mai, però la directora Anselma Dell’Olio ho aborda plenament fins constituir una visió prou inèdita de l’obra de Fellini, sobretot la corresponent als seus films dels anys seixanta.

Ho fa a través de testimonis de col·laboradors del director, inclosa una vident, i coneixedors del seu cinema. Això fa que, formalment, Fellini de los espíritus sigui un documental de bustos parlants, tot i que, afortunadament, combinat amb fragments significatius de films i extractes d’entrevistes a Fellini prou reveladors.