Putes i, a més, santes

El món és complex i no ens podem limitar a visions binàries ni a maniqueismes. Sergi Grau ens ofereix a Les santes putes del desert (Adesiara) un estudi sobre dones dels segles IV i V que van passar d’una vida en el territori de la prostitució al cristianisme radical, que conduiria algunes de les biografiades a la santedat.

Recordo que Joan Perucho, quan li preguntaven quin era el llibre que més l’havia influït de la seva biblioteca, contestava inevitablement que Història lausiaca, composició sobre dades dels pares del desert egipcis, escrita per Pal·ladi d’Helenòpolis a petició de Lausus, camarlenc de la cort de Teodosi I el Gran. Als segles IV i V, Egipte era considerada una terra d’una alta espiritualitat, i Pal·ladi la va visitar expressament per conèixer-la, i va seguir el model uns anys. Ara, Sergi Grau enfoca aquesta visió amb una antologia biogràfica de personatges com santa Maria Egipcíaca, santa Maria de Síria, santa Tais i santa Pelàgia, que van fer el pas de la prostitució a l’eremitisme més fervorós, cosa que demostra de manera fefaent la personalitat d’unes dones singulars.

Grau sintetitza que de seguida que l’Imperi romà va adoptar el cristianisme com a religió oficial, al tombant del segle IV, i les persecucions van acabar, va florir un gènere hagiogràfic associat al nou fenomen espiritual del moment: l’anacoretisme, que consistia a retirar-se per sempre al desert, primerament en soledat absoluta, però ben aviat en una mena de soledat compartida, que donà origen al cenobitisme i als ordes monàstics posteriors, un martiri incruent en condicions extremes als deserts africans més inhòspits.

Cita Maria Egipcíaca, la més coneguda de totes, que és, segons la biografia, una noia de bona família que decideix marxar de casa als dotze anys i anar-se’n a Alexandria per descobrir món. El que hi troba és una vida sexual desenfrenada, tal com ella mateixa explica en primera persona a Zòsimas, un monjo astorat que se l’ha trobat corrent nua pel desert de Palestina: “Com, de bon començament, vaig perdre la virginitat i com vaig lliurar-me de manera incontrolada i insaciable a cardar, em fa vergonya de recordar-ho; ara mateix explicar-ho és massa greu, però diré només això, resumidament, perquè t’adonis de com eren la meva passió i el meu desig de plaer: vaig passar-me disset anys oferint obertament als qui em topaven la flama interior de la meva disbauxa, no pas pel que em donessin, la veritat; de fet, tot sovint ni agafava el que alguns volien donarme.” En una travessia a Jerusalem per participar en la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, santa Maria Egipcíaca decideix embarcar-se amb ells oferint el seu cos per pagar-se el passatge. Explica que va fer-s’ho, moguda per un desig irrefrenable, amb la tripulació del vaixell que la duia, fins i tot amb els que no ho volien.

Altres personatges seleccionats són santa Maria de Síria i santa Tais, “les barjaules més sol·licitades dels bordells on treballaven, o santa Pelàgia, reputada actriu de mim, va encisar pel seu atractiu una munió de bisbes reunits a Antioquia. Pelàgia pertanyia a una categoria professional habitualment associada a la prostitució. A la ciutat d’Antioquia va patir una conversió sobtada en sentir una homilia del bisbe Nonnos i decideix lliurar totes les seves riqueses a l’Església, fer-se batejar i retirar-se a una cel·la, transvestida com un monjo eunuc”.

L’assaig és una aproximació a un dels aspectes més controvertits d’un cristianisme que sempre es presenta des d’una condició idealitzada i reprimida. Després d’entrar en aspectes sexuals gairebé de portes giratòries, Grau l’encerta quan diu: “El camí de Maria de Síria, doncs, admet trànsit en les dues direccions: de santa a puta, i de puta a santa, en una mena de conversió doble. ¿O potser no hi ha cap mena de trànsit i el que ella representa és un desig ambivalent, extrem com el de Maria Egipcíaca, tant en el sexe com en l’ascesi?” El que podem assegurar és que l’assaig és apassionant i heterodox.