El foc que regenera
Julio Manrique posa a escena ‘Animal negre tristesa’, un text sobre la responsabilitat individual que feia set anys que esperava director
Anja Hilling idea una catàstrofe i tot el que se’n deriva, un text “emocionant” i amb “entranyes”
Set anys. Aquest ha estat el temps que ha esperat el text Animal negre tristesa, d’Anja Hilling, als calaixos de la Sala Beckett . El director de la sala, Toni Casares, buscava algú que assumís el repte de la direcció i que se n’enamorés tant com ell. Finalment, Julio Manrique ha estat qui s’hi ha atrevit. “Em va commoure i angoixar, tot formulant-me preguntes”, confirmava ahir a aquest diari. La peça situa una colla d’amics progres i privilegiats en una barbacoa. Una negligència provoca un incendi que crema el bosc i posa en perill les seves vides. Aquells que deien que no els importava morir s’adonen que, en una situació extrema, lluiten per sobreviure. L’incendi els ha fet veure com són capaços d’arrapar-se a la vida, i com han d’assumir la responsabilitat d’haver estat incauts. L’obra s’estrena demà, dimecres, i es podrà veure fins al 3 de març. Del 23 d’abril al 20 de maig, faran temporada al Teatro Español de Madrid.
Els personatges, interpretats per Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas, tenen una evolució que els humanitza: si en l’arrencada se’ls veu prepotents i pagats de si mateixos, a mesura que avança el conflicte mostren la seva vulnerabilitat, i això permet compadir-se’n i empatitzar-hi, assenyala Manrique.
Per al director, decidir quina seria la manera de presentar aquesta peça (que, per la seva complexitat dramatúrgica, es pot treballar de moltes maneres possibles) ha estat un dels estímuls per afrontar el muntatge. De fet, era una curiositat comuna de tot l’equip: com es pot representar l’incendi d’un bosc dins d’una sala de teatre? L’obra, que encara no havia trobat director a Barcelona, s’ha representat per Europa, sovint en teatres públics perquè es planteja de manera grandoliqüent aquest accident. El so de Damien Bazin, el vídeo de Francesc Isern i la il·luminació de Jaume Ventura doten l’escenografia d’Alejandro Andújar d’una nova pàtina que permet una narració emocional. Manrique celebra d’Animal negre tristesa que, a diferència de molta dramatúrgia centreeuropea contemporània, i tot i que hi ha un repte formal i una reflexió intel·lectual, Hilling ha aconseguit escriure un text que “és emocionant, té entranyes”. Ferran Carjaval ha construït el moviment coreogràfic de la peça, traduïda per Maria Bosom.
La persona, al centre de la Sala Beckett
Planeta Persona és el cicle fins al mes de març que va arrencar per Nadal amb l’espectacle Eufòria, de Lara Díaz Quintanilla. El concepte de crisi climàtica serveix de fil conductor per connectar espectacles, lectures dramatitzades i xerrades en un programa que elabora la Beckett amb la UOC.
Els del col·lectiu Sixto Paz recuperen el muntatge estrenat al Grec Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva, en què els espectadors llegeixen una novel·la gràfica mentre es produeix a l’escena. Ara n’han renovat el repartiment: Emma Arquillué (en comptes de Katrin Vankova), Vicenta Ndongo (substituint Mònica López) i Andrew Tarbet.
Per la seva banda, l’Agrupació Sr Serrano tanca la seva trilogia sobre tragèdies gregues per a canalla (i sense els pares!) amb Demèter. Les peces anteriors són Prometeu (en què se’l personificava amb Julian Assange) i Amazones (sense centrar-ho en cap heroïna actual). Clàudia Serrahima i Urgell presentarà, del 24 al 27 de febrer, No sabem res del campo. I, vinguts de Lleida, els d’ Íntims Produccions , la companyia resident d’aquest any, hi presentaran Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs.
