Art que desvela
Can Framis reivindica en una exposició la mirada pictòrica aferrada al cinema d’Isidre Manils
Isidre Manils (1948) va forjar de menut la seva mirada de pintor al cinema Ateneu de Mollet, propietat del seu avi. Aquell univers d’imatges no va ser només la seva momentània escapatòria mental i emocional a la grisa monotonia de la postguerra, sinó un estímul per començar a fantasiejar amb un llenguatge visual propi que brollés dels seus pinzells amb la mateixa lògica interna del feix de llum dels projectors cinematogràfics. Fa més de mig segle que va entomar el repte, però tot i la seva constància no ha tingut gaire visibilitat en el circuit de l’art, cosa que ara vol reparar el museu Can Framis de la Fundació Vila Casas amb l’exposició Fora de camp (fins al 15 de maig).
La institució del mecenes Antoni Vila Casas sempre ha sentit debilitat per ell, i la prova és que el 2006 ja el va exposar als seus Espais Volart i rara vegada repeteix artista en el seu programa. En aquesta ocasió fa un repàs als últims deu anys de la carrera de Manils, amb una selecció de sèries que custodien les últimes exploracions que ha fet en aquesta zona d’interdependències entre el cinema i la pintura.
Imatges que emergeixen
Manils aborda de principi a fi el fet pictòric amb ulls de cineasta. En les seves teles o papers hi ha un dinamisme intrínsec en què les imatges, de naturalesa ambigua (“defujo les òbvies”, diu), es van desvelant. Per assolir-ho utilitza tècniques diverses que li demanen un procés d’elaboració lent i sensible a l’atzar. Una de molt especial és la que en l’àmbit del gravat s’anomena a la manera negra. Cobreix el suport amb carbó de Sibèria, d’un negre molt intens, i seguidament transforma una goma d’esborrar en un llapis que arrenca la imatge de la foscor, “com si fossin aparicions”, explica la comissària, Natàlia Chocarro. “Dibuixo amb la llum”, exclama l’artista.
Del laboratori d’aquest cineasta que pinta també n’han sortit unes pintures tridimensionals en què els colors càlids s’anteposen als freds. Sense les ulleres que fan aquesta sensació de relleu, el llenç pintat és d’una llisor immaculada, com una pantalla de cinema. “Evito que es vegi la pinzellada. M’obsessiona que no quedi cap gruix de matèria”, indica.
La seva idea no és enganyar l’ull de l’espectador sinó provocar-lo a mirar diferent, a fer-lo pensar què mira i per què ho mira, i a excitar-lo per a que construeixi altres imatges a partir de les que ell proposa. Sovint les aparella sense cap connexió aparent. “Les uneix per una coherència sensitiva”, assenyala Chocarro. Amaguen més que ensenyen perquè són fragments de realitats múltiples, que acostuma a extreure de revistes. Sense cap pretensió tot d’una de destinar-los a cap obra, durant vuit anys en va fer retalls en forma de tires que es van anar acumulant al seu estudi fins que van arribar als 91 metres. Amb l’ajut de l’escultor Antoni Marquès, que li va construir un visor, l’ha acabat convertint en una pel·lícula de gairebé dues hores de durada. Una declaració d’amor al cinema, tant al dels seus temps d’infant com al que de gran l’ha salvat d’algunes crisis creatives. N’hi ha una que el va tenir sis anys sense pintar. Es va recloure a la Filmoteca fins que el cinema el va tornar a proveir de motivació per pintar.
El llargmetratge 91 metres dona la benvinguda al visitant de Can Framis, que l’acomiada amb un exercici invers, amb un film realitzat per Pol Penas que tradueix el llenguatge pictòric de Manils en llenguatge audiovisual. Del cinema a la pintura i de la pintura al cinema, un viatge d’anada i tornada per desxifrar les claus secretes de les imatges.