Música

crònica

Varvara contra la barbàrie

L’escola pianística de Rússia és la més preeminent del món, desprenent a cada generació talents de gran envergadura. És el cas de l’encara jove Varvara Nepomniaxtxaia, ja coneguda d’altres ocasions pels gironins, la qual va tornar diumenge a l’Auditori de la ciutat, en un recital coorganitzat per Ibercamera, la Societat Händeliana de Girona i la Fundació Vila Casas.

El públic va comparèixer en bon nombre, sense deixar-se afectar acríticament per la russofòbia que creix a Occident, arran de la detestable “operació militar” orquestrada per Putin sobre Ucraïna. Els artistes són creadors de bellesa i promotors de pau i, per tant, no s’han de penalitzar ni boicotejar degut a les aberracions perpetrades pels polítics.

De fet, en una entrevista recentment publicada en aquest mateix diari, Varvara es pronunciava clarament “contra la bogeria de la guerra”. Coherent, per tant, la seva decisió de, al final del programa, demanar un minut de silenci per les víctimes, que ella mateixa va protagonitzar: estàtica, amb els braços oberts i enlairats sobre les tecles, va deixar incomplet el fascinant ostinato Ground ZD 221, una obra que no se sap del cert si pertany a Henry Purcell o William Croft. Ens transmetia com l’horror envers les atrocitats es capaç de suspendre el temps i congelar les nostres vides, aniquilant la nostra pròpia humanitat.

Inevitablement, va ser el moment capital d’una actuació que, de totes maneres, va reafirmar la moscovita com una pianista de gran classe i sensibilitat. El programa requeia sobre dos grans genis del barroc, Händel i Purcell, sent que les seves obres per a teclat resulten molt més intimistes i recollides que les respectives produccions operístiques i oratòries, segurament més conegudes del gran públic. Amb la seva aparença gentil, sibil·lina, quasi angelical, Varvara va lliurar les suites i les xacones de forma rigorosa, però també amb el tempo encertat per ser emocionalment expressiva i plena, que la música no són només símbols en un pentagrama.

Visiblement commoguda al final, amb l’ovació i els crits de “brava” (en algun moment una mica excessius) dels presents en l’acte, la concertista no va dubtar a brindar el bis, amb un parell de petites peces delicadament esbalaïdores, com el Preludi n. 1 de Bach (conegut també com l’Ave Maria). Potser al món li van bé les pregaries de pau, però una cosa és certa i irrenunciable: necessitem més Varvaras i menys barbàries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.