Un crit ben fantàstic

Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) ha fet el pas natural de ser un gran lector i professor de secundària, llicenciat en filologia catalana i hispànica i doctor en literatura a esdevenir escriptor. També, com a ànima i motor que és d’ El Biblionauta , el principal mitjà digital del país dedicat a la literatura de gènere fantàstic en català, ho ha fet entrant en un terreny prou conegut donant com a resultat l’estimulant Uns déus ferotges (Males Herbes), una novel·la que condensa tot allò que ha mamat i beu de la millor tradició del gènere i de la literatura d’aventures, de Poe a Lovecraft, passant per Verne fins a les rihla, un gènere literari de tradició àrab medieval que narrava pelegrinatges a la Meca.

Està protagonitzada per un jove de 16 anys, Abu Jafar, musulmà de la València del segle XII, que, amb l’afany de veure món, viatja fins a la Meca. El seu no és un pelegrinatge religiós, sinó a la recerca de les aventures que ha sentit mil i una vegades a la fonda dels seus pares, una mena de Quixot juvenil, en alguns aspectes, com indica el seu autor, mogut per les ànsies de l’aventura.

Un periple en què la realitat i la ficció es barregen, en què els relats es multipliquen i teixeixen, com a Les mil i una nits, per endinsar-se, cada vegada més, en terreny del fantàstic. Una història lineal en què el protagonista es trobarà amb altres personatges que li explicaran històries, mites i llegendes, algunes d’inventades, en què els ressons lovecraftians apareixeran no tant en forma dels tentacles de Cthulhu sinó amb els ecos del crit “Tekeli-li! Tekeli!” Que Les muntanyes de la follia i La narració d’Arthur Gordon Pym siguin ja citats només començar el llibre ja és una manifestació clara d’intencions, com corrobora el mateix Daniel Genís.

Sobre el personatge principal, el mateix escriptor el descriu com “un jove descregut i un tarambana, capaç d’abandonar la família en circumstàncies poc elegants per viure la vida que ha somiat”: “Viu al cul del món i em recorda Anakin Skywalker, que, allunyat de la galàxia, vol viure les aventures que li han explicat.” També, com diu, es va basar en un dels personatges clàssics de la literatura castellana com és el Lazarillo de Tormes, en el sentit que es tracta d’un noi que viu un aprenentatge cap a la maduresa “a base de rebre bastonades d’un món que li és hostil”.

Pel camí, el seu Abu Jafar es trobarà amb l’amor, l’amistat i la traïció. I, és clar, descobrirà ben aviat que els déus, en una era en què convivien a la Península tres religions –cristians, jueus i musulmans, més el que hi afegeixo Genís “provinents del fantàstic”–, no són aquí per protegir-lo, sinó que es desentenen completament dels éssers humans.

Una altra de les influències que té Uns déus ferotges és el Baudolino d’Umberto Eco, amb aquell personatge que inicia una aventura cap a terres asiàtiques a la recerca de l’utòpic Preste Joan. “Em va fascinar el personatge, com també ho fan aquells mapes medievals plens de forats on indica terra ignota, llocs no explorats que et permeten omplir els buits amb imaginació.” La mateixa que aquest escriptor empordanès ha omplert sobradament amb aquesta primera i esperem que no única incursió literària.