Mai més desintegrats!

Moltes ganes de veure The Cure, malgrat que la cita fos a dalt de la muntanya de Montjuïc, que per als barcelonins sempre ha estat un repte i una amenaça. Diríem que sobre les runes del gran campament de Can Valero, on es va edificar el Palau Sant Jordi, les cançons fantasmagòriques del grup gòtic de Robert Smith podrien tenir una lectura paral·lela, tot i que sospito que cap dels assistents portava aquestes coordenades al seu subconscient. Al més pur estil britànic i per no perdre’m els teloners –els potents The Twilight Sad, grup escocès de noise rock–, em vaig enfilar pel funicular perquè l’ascensió no fos tan feixuga.

Soc de la mateixa edat que Smith, el vaig seguir fins i tot en la seva incursió efímera com a guitarrista als anys vuitanta amb el grup punk de la singular Siouxsie. Arrelat a l’influent corrent punk, que també va assolar el nostre país, i representant victoriós de la tendència gore i gòtica, les diferents formacions que Smith ha alineat al llarg dels anys han mantingut la fusió entre la comercialitat, en alguns moments esclatants, dins àlbums conceptuals, on poca cosa resulta sobrera.

Amb seixanta anys llargs, Smith està oferint, des de l’inici de la gira a Riga a l’octubre, una mitjana de vint concerts mensuals. La cita arribava a Catalunya, on alguns recordàvem amb nostàlgia la del 2016, llunyana data amb el càstig enmig de la pandèmia. Com tants altres concerts, el del Sant Jordi va començar amb Alone, primera peça d’un intens concert d’aproximadament dues hores i mitja, on vam sentir molts dels himnes decadentistes de discos tan brillants com Disintegration, Wish o el magistral recopilatori dels senzills, Standing on a beach. L’aire sinistre quedava amainat per la boirina darrere del grup i el to cadenciós de les melodies, que Smith canta com si no hagués passat res en aquest gran trajecte. Conserva el grup en metamorfosi i la seva musa des dels anys de l’adolescència, a qui va dedicar alguns dels temes més emblemàtics. Alone, o Endsong, amb la qual van tancar la primera de les tres parts del concert, són noves, però sonen com les cançons de sempre, que ahir es van escenificar: The walk, Friday I’m in love, Prayers for rain, Boys don’t cry, Close to me, Just like heaven i Disintegration, de la qual no puc evitar recordar els versos romànics sobre la vanitat i la traïció: “La boca, els ulls i el cor em sagnen...” La tria demostra el paper fonamental del rock adult, el múscul, idees i trajectòria de veterans com The Cure, i més en concerts memorables, on la desintegració que alguns anuncien esperem que no arribi a produir-se: “Mai vaig dir que em quedaria fins al final.” Ahir sí que ho van fer cap al cel de Montjuïc.