Un NEO desnodrit

El Festival Neo retorna, escanyolit, després d'uns anys d'interrupció. Alguns espectacles eren reposicions, com l'Afàsia de l'Antúnez (TNC 1998) i Katastrophe d'Àlex Serrano (Beckett 2011). D'altres han estat un veritable calaix de sastre d'inanitats mastegatatxes com les d'El Conde de Torrefiel, amb uns xicots que fan veure que juguen a bàsquet fins a suar la samarreta, mentre unes veus en off amollen una xerrera empedreïda, a estones gracioseta, però sense una dramatúrgia mínimament interessant. Un treball més elaborat és El cel dels tristos, en què els dos intèrprets de Los Corderos s'empesquen un discurs obtús que diuen com qui escup, però que almenys té seqüències amb moviments travats i una depurada tècnica corporal.

Lídia González Zoilo (Colectivo 96º) ara es reinventa en Macarena Recuerda a Greenwich Art Show i s'embranca en un suposat treball de recerca sobre el pare de la fotografia sincera. Es reprodueix en fotografies corpòries el barri de Greenwich Village de Nova York, maquetes que es projecten a la pantalla i que es van poblant amb retallables fotogràfics de persones en què es reconeix la silueta d'una dona misteriosa (la mateixa actriu) que sembla insinuar una certa relació amb el fotògraf, sempre a la recerca del moment de la veritat. Hi ha un treball minuciós i simpàtic, amb enginyoses picades d'ullet i meticuloses disposicions parades per enganyar l'ull, però poca cosa més.

Irregular, però finalment d'una certa bellesa plàstica i sonora és Insomni de Xavier Bobés, amb un lent sopar de culleres sota un cel de filferro sobre la taula.

Els dos cims del festival han estat: primer, el tàndem Carles Santos i Cabo San Roque amb Maquinofòbiapianolera, un brillant diàleg entre el piano de l'un i el gran teler de sons dels altres. I, segon, la sorpresa d'Antigua i Barbuda amb El circ de les penes, estimulants artefactes creats per la fèrtil imaginació de Jordà Ferré posada al servei d'una història de Josep Pere Peyró, en un feliç retorn a la pràctica escènica després d'un parell d'anys de silenci. Peyró crea el personatge d'un inventor portuguès, José Siqueiro, que, com el del film Hugo, descriu minuciosament els enginys que destil·len les emocions codificades pels sentits. Cinc complexos mecanismes que Jordà ha resolt com a escultures en moviment, màquines amb ànima i amarades de poesia que calculen els sentiments de dolor, d'amor, de gaudi, de mort. La grada del públic es desplaça automàticament per acarar l'espectador a cadascun dels artefactes: destaca la pianola que associa un aroma a cada nota musical. Una festa de sensacions i un muntatge artesanal i imaginatiu que hauria de girar per tot el país.