Cossos flotants

Més enllà de qualsevol especialització teatral, potser estaríem d'acord en l'existència d'una llei ben simple que dividís la totalitat dels espectacles en dos grups essencials: els que cal veure i els que són prescindibles. I el que cal veure, sí o sí, en aquest Grec 2012, és El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró i Coromina.

Per què? Doncs perquè la sensibilitat i la perícia dramàtica d'aquest text formidable obre la mirada i amplia la ciència del coneixement d'un mateix. Miró planteja situacions ètiques i morals que desafien a provar-se i reflexionar sense concessions; més enllà de qualsevol pedagogia simple i moralista, s'hi percep el compromís social de reflectir el vaivé egoista de l'enorme complexitat humana. En aquest tractat metafòric i social sobre els cossos flotants, l'espectador queda atrapat pel dilema d'haver de posar-se en la pell de quatre personatges que, en realitat, davant de la sospita constant, la pròpia desconfiança i la por, no saben realment què fer. Comproveu-ho i respireu el silenci tallant i angoixós que crea en el públic l'efecte d'aquest encontre dramàtic inquietant.

De la posada en escena m'agrada tot, la seva intel·ligència senzilla i resolutiva, el seu temps no lineal i fragmentat de les escenes que van omplint els buits i la tensió de l'espectador, que es veu obligat a anar col·locant les peces d'aquest malson aterrador ple d'insinuacions atroces i paranoiques. Un joc dramàtic excel·lent, com la il·luminació suggeridora i l'escenografia, i com el meravellós quadre actoral, que omple de veracitat i vida aquesta malaltissa psicosi social. Admirable Albert Ausellé, que desplega subtilesa i bel d'un personatge extraordinari. Només una pega: per què mai deixem de sentir una total empatia pel personatge (Jordi) que es posa en qüestió? No li falta, potser, un punt més de foscor i ambigüitat? Sens dubte, un dels grans espectacles del Grec. Excepcional.