Xava

En llenguatge gitano, xava significa noi. Igual que xaval, prové del mot xabó (femení: xabí). El terme entra amb ple honor a la literatura catalana l'any 1910, quan Juli Vallmitjana escriu La xava.

Per una curiosa operació, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase el terme xava designa el parlar popular català dels anys vint als barris obrers de Barcelona. Va ser a través del xava que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l'argot de la delinqüència (catipén, endinyar, mangar, pirar) es van introduir en el català.

Després de la guerra, aquest parlar xava tendeix a l'extinció. Als barris obrers la barreja de pressió immigratòria i de repressió lingüística provoca un retrocés qualitatiu del català: es perden els sons vocàlics propis, es neutralitzen les esses sordes i les sonores. En general, desapareixen els trets característics del català respecte del castellà; així, les fricatives es converteixen en africades (“xava” esdevé “txava”, que és com ho escriu Joan Oliver). Aquest fenomen nou, però, no és designat amb una paraula nova, sinó que manté el terme xava, que en aquesta tercera fase no equival a un argot diferenciat, sinó a una degradació fonètica del català (per entendre'ns, el català de Josep Lluís Núñez).

Al poema Mala memòria, de Gabriel Ferrater, hi trobem aquest decasíl·lab: “Parlava amb accent xava, i era trist.” La tristesa es va convertir en indignació quan, molts anys després, TV3 va emetre Serrallonga i Les veus del Pamano, dues sèries situades lluny de les tendències fonètiques de la capital però on alguns dels protagonistes parlen xava.

El Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, a part de definir el xava com “el parlar propi d'alguns sectors de Barcelona amb una clara influència del castellà”, introdueix la definició de xava com a “persona que parla xava”. El filòleg Joan Coromines considera que el xava l'utilitza “gent de parlar impúdicament inculte (no sempre pobrissalla)”. Paral·lelament els barcelonins més distingits, és a dir, els que no parlen xava, utilitzen aquesta paraula com a adjectiu sinònim de vulgar, xaró, de mal gust. Terenci Moix, barceloní militant, la fa servir tres vegades a la novel·la El dia que va morir Marilyn, sempre en boca de personatges de la burgesia ascendent. “Parlava com una xava”, llegim a El temps de les cireres, de Montserrat Roig. La xava de sants, la cançó de Guillermina Motta, va en el mateix sentit.

En la fase actual, més d'un catalanoparlant perifèric que se sent envaït pel turisme barceloní gira la paraula en contra dels invasors. Ara ja no té connotacions lingüístiques ni classistes, sinó geogràfiques: parli com parli, qualsevol barceloní s'exposa a rebre un xava a tall d'arma llancívola. Hi ha qui reserva el gentilici a qui fa ostentació de males maneres, arrogància o delicte ecològic. Avui dia, xava significa foraster i impur. Després de tantes expansions semàntiques, aquesta paraula d'origen gitano i urbà és viva tan sols en àmbits partidaris de l'exclusivitat agrària.