cultura
Agnieszka Holland
cineasta polonesa
“La línia entre el bé i el mal és molt fina”
Avui en dia hi ha petits holocausts, i la nostra indiferència és la mateixa: no es fa res, es relativitza...
Els joves estan perduts i, com deia Kafka, busquen la gàbia, perquè s'hi senten més segurs
El Festival de Cinema Jueu de Barcelona va portar la setmana passada sis pel·lícules de ficció i cinc documentals, la majoria dels quals són estrenes estatals. Agnieszka Holland (Europa, Europa) va venir a la mostra per presentar In darkness, una nova incursió al tema de la persecució jueva per part dels nazis durant la II Guerra Mundial, a partir d'un cas real: uns jueus del gueto de Lvov que es van amagar a les clavagueres.
Aquest film inverteix el simbolisme: el cel és a baix, a la foscor del clavegueram, i l'infern és a dalt, on hi ha la llum, però els jueus són deportats.
Sí, havíem pensat en això. Les coses no són mai com un es pensa. Els bons no són els bons, els dolents no són els dolents, el cel i l'infern s'inverteixen... La nena que apareix a la pel·lícula, i que encara és viva, és una persona formidable, mental i psicològicament està més lúcida que la majoria de supervivents de l'Holocaust que he conegut. Em deia que amb la seva família han parlat molt de l'experiència durant la guerra, són l'oblit i el silenci que fan patir els supervivents, i deia que per ella, en l'infern de la guerra, el millor període va ser quan van estar a les clavagueres, perquè era amb els pares, que estaven per ella i se sentia segura. En té bons records.
Hi ha moments en què els personatges poden agafar tant el camí del bé com el del mal.
Els sentiments són així, jo ho he explorat en diverses pel·lícules. Molts supervivents de l'Holocaust han viscut això. La línia entre el bé i el mal és molt fina. M'interessava el misteri de l'ànima humana, que en situacions com aquesta finalment acaba escollint la llum, encara que tot estigui en contra.
A ‘La llista de Schindler', que té certs punts en comú amb la seva pel·lícula, es diu que la guerra treu el pitjor de les persones. Hi està d'acord?
Jo crec que la II Guerra Mundial va mostrar el pitjor del que són capaços els humans, i després s'ha vist que això realment no ha canviat. Hi ha una diferència d'escala, l'Holocaust resta en la història de la humanitat com una experiència única, però avui en dia hi ha petits holocausts, i la nostra indiferència és la mateixa: no es fa res, no s'intenta comprendre, es relativitza...
L'ascens de l'extrema dreta a Europa té a veure amb aquesta indiferència i relativització?
Som en un moment molt perillós, perquè hi ha la crisi econòmica i, sobretot, la crisi de valors, i se n'aprofita l'extrema dreta. I tot allò que era impossible fa vint anys, com la guerra mundial, ara sembla possible, fins i tot em sembla probable. Hi ha agressivitat, frustració i alhora una profunda crisi de les institucions democràtiques, de l'educació, que empeny els joves cap als extrems.
És per això que cal explicar històries com la d'‘In darkness'?
Des del punt de vista de la pedagogia política, ben segur que sí. Cal explicar aquestes històries i, sobretot, cal fer-ho d'una manera que els joves puguin trobar-hi una connexió personal, que les puguin viure, en certa manera. És important que siguin educatives. Sobre l'Holocaust ja s'han explicat moltes històries, però sobre l'estalinisme i l'experiència dels països que van viure sota la tutela de la Unió Soviètica n'hi ha moltes menys, i molta gent està perduda. Jo crec que cal explicar-les tal com van passar, amb la seva dimensió tràgica, sense mitificar, ni transformar-les en històries heroiques o iròniques. La qüestió principal és si la gent pot aprendre per sempre d'aquestes històries, si hi ha manera de progressar.
Per què li interessa la religió, sovint present als seus films?
La religió és quelcom important. Hi ha fenòmens com el fonamentalisme islàmic, i també el catòlic, que apareix fins i tot a un lloc com França, que és laic, o a Polònia, que és un país teocràtic. Les societats evolucionen: el canvi del paper de la dona, l'acceptació de l'homosexualitat i de tot el que concerneix al sexe... Tot canvia tan ràpidament que la gent se sent perduda i angoixada. Ara hi ha una onada d'involució, de rebuig d'aquestes llibertats. És curiós que en alguns països, la joventut va cap a l'extrema dreta nacionalista i religiosa, que abraça els valors conservadors. Estan perduts i, com deia Kafka, busquen la gàbia, perquè s'hi senten més segurs.
Se sent còmode rodant als Estats Units amb estrelles com Leonardo DiCaprio o Ed Harris?
Són actors formidables, no hi ha gran diferència entre actors polonesos, txecs i les vedettes de Hollywood. Tenen les mateixes necessitats i ambicions.
Té prou llibertat creativa, quan roda als EUA?
Llibertat creativa? Hi ha la mateixa a tot arreu, si fa no fa. Primer cal trobar els diners, i els diners sempre estan lligats a certes condicions. Sempre he lluitat per fer les coses que per mi són interessants o essencials, no he fet mai res en què no em senti implicada profundament. Fer cinema per algú com jo és complicat, perquè no m'interessen les grans pel·lícules d'entreteniment, amb efectes especials i un pressupost de desenes de milions de dòlars. De films seriosos se'n fan pocs, i has de lluitar molt per aconseguir aixecar-los. A vegades és més fàcil treballar per a la televisió de cable, he fet coses que són interessants per mi. La darrera cosa personal que he fet, amb tota llibertat, és una minisèrie que es diu Burning bush, una minisèrie de quatre hores sobre una estudiant txeca que es va immolar després de la Primavera de Praga. Aquesta setmana s'estrena també en cinemes a Nova York.
Com va conèixer aquesta història de jueus amagats a les clavagueres per fugir dels nazis, recollida en un llibre de Robert Marshall?
No sóc jo que la vaig descobrir, va ser el guionista canadenc David Shamoon, que va llegir un article en un diari que explicava aquesta història.Shamoon em va passar a mi el guió, i em va semblar molt interessant. Els protagonistes eren molt complexos i ambigus, no era una història heroica, o d'un martiri, mostrava tota la complexitat de la situació, i de les tries que s'havien de fer.
Per què va decidir rodar-lo?
Bàsicament per dos motius. En primer lloc, fer pel·lícules sobre l'Holocaust és molt costós, trigues dos o tres anys a aixecar un projecte, i era una bona oportunitat. L'altra motiu és que es volia fer en anglès, amb actors coneguts, però jo no tenia ganes d'explicar una història de l'Holocaust traduïda a l'anglès, i m'ho van acceptar. Pensava que l'anglès ho feia més acceptable, menys dolorós, menys insuportable, com pot passar amb La llista de Schindler, El pianista de Polanski i moltes altres pel·lícules.
Creu que les històries s'han de rodar en la llengua original?
No necessàriament, jo he rodat en anglès històries que no eren en aquesta llengua. Però la veracitat d'aquesta història era la raó principal per fer-la. Jo no volia fer una faula teatralitzada, volia el màxim naturalisme i realisme. Seria contradictori recrear la vida a les clavagueres de manera molt realista i alhora que tothom parlés anglès.
Va ser complicat el rodatge?
Va ser interessant des d'un punt de vista tècnic, rodar una pel·lícula que té un 80% d'escenes transcorren en l'obscuritat. Això també té un vessant simbòlic: el contrast entre la foscor i la llum, entre baix i dalt, que aporta riquesa a la història i li dóna una perspectiva més universal.
La història de Polònia i Europa a les venes
És difícil sintetitzar els mèrits professionals i artístics, l'enorme bagatge cultural i l'experiència vital d'aquesta cineasta nascuda a Varsòvia el 1948. Podem començar per la pel·lícula que el 1990 la va donar a conèixer internacionalment, Europa, Europa, sobre les vivències d'un nen jueu durant el nazisme, que va estar nominada a l'Oscar al millor guió. Podem parlar de les estrelles que ha dirigit (Leonardo DiCaprio, Ed Harris, Jennifer Jason Leigh, Albert Finney...), de pel·lícules com Olivier, Olivier, El jardín secreto, Washington Square, El tercer milagro... Es pot destacar les llengües que parla (sis) o els mestres amb qui ha treballat Kieslowski, Wajda...). Filla d'un jueu i una catòlica polonesos, estudiant a Praga quan van entrar els tancs russos el 1968, Agnieszka Holland defuig el cinema d'entreteniment per centrar-se a fer coses que li interessen o que són per a ella essencials. Darrerament, diu que a vegades ha trobat més llibertat creativa en la televisió que en el cinema. Aquesta setmana estrena als EUA Burning bush, una coproducció de la cadena HBO sobre una estudiant txeca que es va immolar el 1969.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
