Cultura

Els savis de l'art

Un portal reuneix i reivindica els artífexs de l'estudi de l'art a Catalunya: 465 historiadors de tots els temps

El ‘Diccionari d'historiadors de l'art català' ha nascut a l'empara de l'IEC

Darrere de la fama d'un artista o d'un estil artístic hi ha la tasca, sovint poc coneguda i encara menys reconeguda, d'un professional que ha interpretat les seves claus: l'historiador de l'art. Se sol dir que Catalunya ha estat, i és, terra de grans creadors, i s'oblida que també ha estat, i és, terra de grans estudiosos que han dedicat la seva vida a investigar i a divulgar el llegat artístic del país.

A partir d'ara serà més difícil ignorar-ho gràcies a un projecte que aplega i reivindica tots els savis de l'art català, des dels pioners fins a les generacions més actuals: el Diccionari d'historiadors de l'art català (DHAC). S'ha estrenat a internet, però més endavant està previst publicar-lo també en paper.

La iniciativa l'han tingut i l'han dirigit Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda a l'empara de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Fa cinc anys que treballen en aquest inventari, que, de moment, reuneix 465 experts, per bé que esperen ampliar-lo aviat fins als 600.

Que ningú s'alarmi si hi troba a faltar ara alguns noms indiscutibles: més d'hora que tard se sumaran a la llista. No s'ha fet servir cap criteri discriminatori i fins i tot s'hi ha incorporat escriptors com Josep Pla, que tot i que no tenia metodologia d'historiador va brodar àmplies monografies de figures artístiques del tombant de segle. També s'han tingut en compte els erudits valencians i balears, i els estrangers, sempre que hagin fet estudis específics sobre el nostre art.

Tots apareixen ordenats alfabèticament en el portal Dhac.iec.cat, de consulta fàcil i agradable. Al web hi ha un cercador molt útil per trobar els historiadors per les seves especialitats i pels artistes sobre els quals han escrit. De cada estudiós es dóna amplíssima informació de les seves aportacions intel·lectuals. Els articles dels historiadors en actiu són merament informatius i no van signats –de fet, els han elaborat ells mateixos–, mentre que els dels morts o d'edat molt avançada tenen un to valoratiu i sí que hi van, de signats. Una quarantena d'experts s'han adjudicat els perfils dels noms més il·lustres de la professió. Experts que, evidentment, tenen també entrada pròpia al diccionari.

Catalunya no va tenir el seu Vasari o el seu Van Mander el segle XVI, figures fundacionals de la historiografia de l'art italiana i nord-europea. Aquí tot, com tantes altres coses, va anar més lent i no va ser fins al segle XVIII que van sorgir uns erudits que entre els seus múltiples terrenys de recerca incloïen l'art. Antoni de Capmany va ser un d'aquests personatges polièdrics que va obrir camí.

Al principi i durant un llarg període “tot el que no era medieval no interessava per a res”, indica Fontbona. Una excepció, i una flor que no va fer estiu, va ser Joaquim Fontanals i del Castillo, que a finals del XIX va escriure una monografia fonamental del pintor barroc Antoni Viladomat, “quan ni Velázquez en tenia!”, exclama Fontbona.

La passió pel romànic i el gòtic –el primer, associat a l'albada de la nació catalana i el segon, a la seva època més gloriosa– mai no ha decaigut, però el segle XX les finestres de l'art català es van anar obrint de mica en mica. “Cèsar Martinell es va atrevir amb el barroc quan tothom el considerava un esguerro de la natura”, diu Fontbona. Feliu Elias i Rafael Benet van ser els primers que van començar a tractar seriosament l'art del XIX. I Josep Francesc Ràfols va estrenar el fenomen del modernisme, per bé que no seria fins al cap d'unes bones dècades, les actuals, que Gaudí i la seva tropa es convertirien en tot un star system de l'art català.

“Avui es pot dir que ho tenim tot cobert. Potser el pobret segle XVII és el que està més desemparat...”, precisa Fontbona. El grau d'excel·lència de les noves fornades d'historiadors és “molt bo”, indica. I hi ha més universitats que mai produint tesis. “Una altra cosa és que moltes són inèdites. Francesc Galí i Ramon Martí Alsina, per dir dos exemples, en tenen, però no s'han publicat”, lamenta. És clar que les monografies dels grans, Rusiñol, Casas i Anglada Camarasa, tampoc no fa tant que han vist la llum. “De feina en queda una pila per fer”, conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.