Soc empresari perquè he creat una empresa que s’ha convertit en un banc i he fet empreses d’altres sectors, poc coneguts. Vaig ser cofundador, juntament amb Antonio Catalán, d’NH Hoteles, vaig ser primer president d’una empresa cotitzada que ara es diu Audax i que era Fersa (Fibanc Energías Renovables SA), vaig ajudar a sortir a borsa empreses immobiliàries com Renta Corporación, soc president d’una companyia farmacèutica que investiga sobre el càncer i que té unes instal·lacions de primer ordre a Madrid i que és reconeguda internacional, Igen Biolab. A través de Black Toro Capital he ajudat a recuperar empreses que estaven en crisi, com ara La Farga i La Menorquina, i soc als consells d’aquestes companyies jugant-m’hi els diners i buscant inversors internacionals. Amb Black Toro hem recuperat més de quatre mil llocs de treball. Si això no és ser empresari... L’empresari el que fa és crear i és diferent de ser directiu o executiu, com ara el meu principal adversari, que gestiona i fa anar una empresa. L’empresari impulsa equips i ajuda a crear companyies perquè creixin, fins i tot posant-hi els calés personals. I això és el que crec que sé fer. És la candidatura que posa la paraula equip al davant. Equip Cambra. No hi posa Carles Tusquets. Perquè a la Cambra hi ha 40 epígrafs que agrupen sectors diversos, i no es pot pretendre saber de tots. Cal buscar el millor en cada epígraf.

Jo he estat president del Cercle d’Economia, fins ara ho he estat de l’European Financial Planning Association, l’associació més gran del sector financer d’Europa, que he vist créixer, ja que quan hi vaig entrar hi havia 30 membres i ara n’hi ha 30.000, però crec que si em vull dedicar a la Cambra he de deixar coses. Quan tenia 27 anys vaig ser tresorer del Barça i ara soc president de la comissió econòmica del club. Estic acostumat a presidir institucions de la societat civil i crec que soc el que més entitats de prestigi nacional i internacional ha encapçalat. Crec que tinc les condicions adequades, i per això em vaig decidir. Soc president i no executiu, i soc amo de la meva agenda i puc dedicar-hi el temps que faci falta. Ho he fet sempre, ja des de jove. I molta gent m’ho ha demanat, empresaris petits i grans.

Moltes empreses petites no existirien sense les grans, que són tractores de creació de pimes. Hi ha una estadística que afirma que els llocs de treball que crea directament una empresa gran es multipliquen per set en les petites i mitjanes que estan al voltant i que són proveïdores de la gran. Demonitzar les grans empreses que inverteixen a Catalunya és un error. És un debat poc rigorós i lògicament el que vull és que les petites arribin a ser mitjanes i les mitjanes acabin sent grans.

És evident que si es paga una quota a un ens com aquest un s’hi sent més implicat i es reforça el vincle. Si no, els empresaris desconeixen els serveis i la seva pròpia influència. I si la Cambra, per culpa d’aquest tema, no ha fet un esforç de comunicar com les empreses petites poden gaudir de serveis i poden influir, aquest mateix poder perd força. I és el poder que poden exercir al Port o a la Fira de Barcelona o al Consorci de la Zona Franca... Barcelona és la seu de la Unió de les Cambres del Mediterrani. Si tot això no es coneix i no es pot impulsar, es perd força per aconseguir vols internacionals directes, que la Fira tingui més congressos, etc. Fins i tot perquè la fiscalitat sigui atractiva per als inversors internacionals o perquè el talent no marxi, perquè ens fuig molt talent jove. Per això, el primer que faré quan sigui president de la Cambra serà dedicar tres mesos només a fer comunicació.

No ho sé, però sí que admeto que la gent no ha rebut aquesta comunicació. Valls ha fet un exercici molt bo de recuperació de l’economia i del pressupost de la Cambra amb altres serveis, però crec que ha faltat aquesta empenta d’atraure la implicació de les empreses, perquè és l’únic ens de dret públic que agrupa tothom, des dels autònoms fins a les grans empreses, i no sols les que tenen seu a Catalunya sinó també les que hi inverteixen i paguen impostos aquí. És un paraigua que aglutina i que ha de ser la veu de la societat civil emprenedora.

Cal buscar complicitats, com ara en el tema del corredor mediterrani, amb França, amb els valencians, amb Andalusia... Fins i tot amb el Marroc. Si es vol rellançar la Cambra i ens mirem el melic no podrem. Cal tenir una relació molt fluida, molt cordial i molt implicada amb les cambres de la resta d’Espanya. Aquests dies m’he dedicat a visitar el territori de fora de la ciutat i veig per exemple una manca de xarxes de telecomunicacions, del 5G, de fibra òptica que no arriba als polígons industrials. O a Rodalies, que per anar de Barcelona a Igualada es triga una hora i mitja. No pot ser. Cal lluitar-hi. I cal estendre la digitalització i les xarxes de telecomunicacions arreu del territori. Necessitem infraestructures de primer nivell.

Em va sorprendre que, quan es va fer un congrés sobre el corredor, ara fa uns mesos, no hi hagués ningú de la Generalitat. No ho vaig entendre. La complicitat també ha de ser amb els poders polítics i amb la resta de territoris. Si no, és impossible avançar en una infraestructura així.

Estic d’acord amb els que pensen que igual que va facilitar la marxa pot facilitar-ne la tornada. No es pot bloquejar la marxa d’empreses en un món liberal. Si es va facilitar la sortida de companyies, no s’ha de tocar perquè els farà més fàcil la tornada.

Quan es vegi clarament que hi haurà estabilitat política, la que sigui, i amb la garantia que no podem estar ni un minut fora d’Europa. Si hi ha la mínima sospita, no tornaran. Això ja ho vaig dir en un debat a Catalunya Ràdio el 2012, i tothom em va mirar estranyat. I ha quedat clar que no ens podem permetre aquest luxe.

Jo no hi veig fractura entre empreses. Des del punt de vista personal sí que hi ha adscripcions en funció del discurs que ha fet cada candidat. La societat catalana jo crec que bàsicament és catalanista i vol més poder autonòmic. El que no és clar és si la independència serà o no favorable per a les economies personals i de les empreses. Però jo crec que una gran majoria de catalans vol més autonomia, més possibilitats de gestionar recursos i que ens abaixin els impostos, perquè som un dels llocs amb la pressió fiscal més elevada d’Europa.

Com més votació i més participació, més força tindré com a president de la Cambra per aplicar les meves idees. Voldria que s’implementessin les tres modalitats de votació: presencial, per correu i electrònica, amb la màxima difusió, com fan en altres països, i amb un període llarg per votar. El vot electrònic té un perill i és la seva poca implantació, i que no s’ha assajat prou. Hi pot haver suplantació d’identitats. Vull garanties i seguretat, que un gestor administratiu no pugui votar pels seus clients sense consulta prèvia, perquè qui té la firma electrònica és el gestor, i no el client final. I el sistema que tenim sobre la taula facilita aquesta il·legalitat i això serà font de recursos i d’impugnacions. Mirem de posar les precaucions abans i no després, no fem que el resultat es judicialitzi. Fem que sigui garantista de veritat o tindrem un drama. Caldria la doble autentificació, i que el gestor estigués obligat a consultar els seus clients. Amb més dies, amb més facilitats. En realitat ara es garanteix no la seguretat, sinó que hi haurà problemes. Em va sorprendre que en un ple convocat per parlar d’aquest tema els altres dos candidats no hi assistissin. Només jo, i després m’acusen de continuista.

Perquè si hi ha seguretat jurídica, amb els suports que tenim, estic convençut que guanyarem. No vull ser petulant però per sort tinc un equip de primera categoria. I a més, si tots els que m’han dit que em voten, siguin del meu equip o no, ho fan, i espero que a partir del dia 9 de maig em dedicaré a parlar amb les 14 empreses que ja tenen el lloc assignat previ pagament. Si fos així, el 75% del proper ple seran cares noves. Això sí que és una renovació espectacular. Si guanyo parcialment potser no serà un percentatge tan elevat, però la idea és que sigui alt.

Per part meva, des del principi he fet propostes innovadores, com la Cambra Jove, m’he reunit amb el president del Comitè Olímpic Internacional per dir que la Cambra ha de donar suport, com es va fer en el 92, als Jocs Olímpics d’hivern a Barcelona. Cal un canvi en la deriva que estem tenint, no tant per política com per l’evidència que hem perdut pistonada i posicions en el rànquing. Soc l’únic que ha proposat coses concretes. Per la meva experiència professional, crec que les empreses catalanes i espanyoles necessiten guanyar dimensió perquè en un món global si no no es pot competir. I per a això cal fer un recorregut: primer digitalització, després finançament, després internacionalització, però entremig, formació. El valor afegit no ve pel fet d’abaixar els salaris sinó pel fet d’afegir talent.