Desgavell planetari

A Catalunya estem vivint un temps transcendent, mentre el món està vivint un desori complet. No sé si això és bo o no per al procés. En la meva llarga vida no recordo una acumulació de situacions difícils com l’actual. Em refereixo a la vida econòmica, però acceptant que els problemes polítics tenen sempre repercussió sobre l’economia.

La Comunitat Europea a la qual pertanyem està vivint unes hores baixes. Potser les més baixes després de la seva constitució. Ofereix una contradicció. Actualment, està formada per 27 estats, però encara n’hi ha d’altres que s’hi voldrien integrar. Brussel·les i Estrasburg, que són les seves dues capitals, no saben cap a quin costat girar-se. La Gran Bretanya ha decidit anarse’n, però l’acord té enemics dintre i fora. L’extrema dreta, quasi desapareguda fa uns anys, ha reaparegut a Suècia, Polònia i Hongria. I a Itàlia no sé com qualificar il signore Salvini. L’economia grega està estabilitzada, però ho està en el llindar de la pobresa.

Passem a Amèrica. Mai ens hauríem pogut imaginar que el país inventor de la democràcia moderna pogués escollir un home com Donald Trump. A Mèxic el narcotràfic controla alguns estats i ho sap tothom. A l’Amèrica Central, el desgavell si no afecta Nicaragua, afecta Hondures o els dos estats a la vegada. El Brasil té un president a la presó. Veneçuela ha tret 5 zeros a la seva moneda per equiparar-la amb el dòlar, però s’ha quedat curta. No em demanin l’opinió que tinc del president Maduro, perquè suposo que coincidirà amb la seva. L’Argentina també està devaluant el seu peso a marxes forçades.

Parlem de guerres. A l’Orient Mitjà, per començar, amb Síria, Palestina i l’Iraq, embolicats directament, i Rússia, el Líban i Israel indirectament. Al Iemen hi ha més morts que vius. A l’Àsia, trobem un estat com Birmània que ha fet un autèntic genocidi amb els musulmans per part d’una població budista. La màxima contradicció és que l’estat està presidit per una senyora, molt agradable fa uns anys, que va rebre el premi Nobel de la pau. Tornant a Europa no podem oblidar la tragèdia que viu diàriament el nostre Mediterrani en el qual ens hem banyat –jo no– aquest estiu. Els milers d’immigrants que hi han mort en els darrers anys o són procedents dels estats de l’Orient Mitja, ja esmentats, o de països africans com Eritrea, el Sudan del Sud, Mali, el Camerun, el Senegal i alguns més. Si els africans emigren és perquè es moren de fam a casa seva, una situació comparable al desgavell. Rússia i la Xina posen aranzels a les seves importacions, un fet que reduirà el comerç.

Tot plegat, presenta uns símptomes que podrien provocar una nova crisi econòmica, si no anem posant pedaços. Cap d’aquests estats, individualment, pot crear una crisi global, però tots plegats i alhora, ja no sé el que ens pot venir al damunt.

L’anàlisi d’aquest desgavell planetari em porta a una conclusió. Els estats no són capaços de fer el que individualment la majoria de nosaltres faria. Si a la porta de casa nostra veiéssim un home o una dona ferits, cridaríem una ambulància; si el veiéssim assedegat o morint-se de fam li portaríem un vas d’aigua i li compraríem un pa al forn del costat, després d’avisar la guàrdia urbana d’aquell fet. Els estats acorden crear una comissió per a resoldre el problema, sense pressa.